A la matinada del dimarts dia 6 ens vam llevar a Cuernavaca. En Ramon
no havia pogut dormir per mal de panxa i s’havia passat la nit
llegint el llibre d’en Benito Taibo, parent d’en Carlos Taibo.
Jo, l’Eloi,
m’havia programat una reunió a les vuit amb les meves companyes de
pedagogia del taller per a un treball conjunt que havíem de fer al
llarg d’aquestes vacances i que no podia ajornar, ja que pel canvi
horari era difícil coincidir i pel fet que teníem programa una
sortida per la zona de Morelos i un assaig amb l’Ernesto Anaya, un
grandíssim violinista amic d’en Francesc que col·laboraria
l’endemà al concert. Mentre jo feia la reunió, la resta de la
família li van tocar las «Mañanitas» a la Patri, que era el seu
aniversari. Em va saber greu perdre-m’ho, però la feina és la
feina.
Vam anar primer a
Tepotztlán, un poble envoltat d’imponents muntanyes de roca roja,
molt vistós i ple de colors. El viatge el vam passar amb certa
atenció, doncs la conducció i les carreteres ho requerien. Allà en
Ramon havia quedat amb la Rosana, una vella amiga amb qui feia temps
que volia retrobar-se, que va arribar al poble amb transport públic
i que ens acompanyaria al llarg del dia.
Passejant pel poble
els tres germans vam sentir que d’una cantina sortia el so d’una
retransmissió del mundial: tenien el partit de Marroc contra Espanya
posa’t a la tele i vam anar a esmorzar els tres per acabar de veure
els últims minuts de la pròrroga, però la resta també es van
sumar al pla de l’esmorzar, ja que tots teníem força gana. En
Ramon, però, es va absentar un moment per anar a buscar la Rosana i
en aquella mateixa cantina la vam conèixer.
Vam sortir ben
contents de l’esmorzar, no per que fos boníssim -que ho era-, sinó
per que per fi Espanya havia quedat eliminada i no haurem d’aguantar
més els fans de la selecció. Després d’estar una estona per
Tepotztlán i prendre un sol que de cap manera semblava de desembre,
vam agafar la furgo per anar a Xochicalco, un jaciment arqueològic
d’una antiga ciutat estat de la cultura nahua a dalt de les
muntanyes des d’on es veia gran part de l’estat que governava.
Vaig considerar d’un interès immens la sortida, doncs les ruïnes
reconstruïdes d’allò que havia sigut la ciutat eren enormes i
imponents: piràmides, temples, llargues escales i tot envoltat d’una
natura exuberant però un xic decreixent per la falta de pluja. El
nom de la ciutat ve de tres morfemes que es poden definir com Flors,
Casa i Lloc, i es podria traduir com l’indret de la casa de les
flors o el lloc del palau de les arts, ja que en nahuatl la paraula
flor (Xochi) també és sinònim d’allò bell i artístic. Vam
marxar amb força presses, ja que havíem perdut una mica la noció
del temps, se’ns havien fet les quatre, encara no havíem dinat i
estàvem almenys a una hora de Cuernavaca.
A dos quarts de sis
de la tarda vam arribar a casa la Patri i en Juan, que estaven de
celebració i havien arribat els seus fills. Com que era l’aniversari
de la Patri, feien festa amb amics i família. Quan vam arribar va
passar una cosa divertida: La Rosana, que passava a saludar primer,
es va sobresaltar en trucar la porta pels lladrucs d’un gos
que va sonar molt fort. Quan
ens van obrir vam veure la cara de vergonya del fill de la Patri, que
esperava espantar la seva àvia per fer-li la broma i en canvi ens va
trobar a nosaltres. El motiu de la broma era força tendre, ja que
feia una setmana i poc la gossa de la família havia mort i trobaven
a faltar la seva manera de saludar quan arribava la gent. Així que
van voler veure qui la imitava millor quan truqués l’àvia a la
porta i es van trobar que érem nosaltres.
Vam
saludar amb presses els fills d’en Juan i la Patri: la Paula i
l’Andrés; ja que anàvem tard i
encara havíem de deixar la Rosana a algun lloc on pogués agafar el
bus cap a casa seva.
Un
cop vam haver deixat la Rosana,
vam arribar a casa l’Ernesto, que també estava en un veïnat
vigilat. Ens
va sorprendre molt
com de decorada estava. Nosaltres no som gens de l’estil de
decoracions nadalenques i ens va semblar força hortera
però ens va fer moltíssima il·lusió retrobar-nos amb l’Ernesto
i conèixer la Paulina, la seva parella.
Tot
i ser la mateixa ciutat que casa d’en Juan Contreras, ja es notava
que era un microclima força diferent, però vam poder assajar al
jardí, que s’hi estava prou bé. Mentre fèiem l’assaig, va
arribar en Jesús «Chucho» Peredo, un altre amic de l’ànima d’en
Francesc i gran músic i folklorista de la música de Corridos. Des
de l’any 1985 que aquests tres músics (Francesc Tomàs, Ernesto
Anaya, i Chucho Peredo) no havien estat al mateix lloc i va ser un
retrobament molt emotiu. A
més, en Chucho havia escrit una Bola Suriana en honor de la
Montserrat i al final de l’assaig ens la va ensenyar i ens va
emocionar. Tant en Chucho com l’Ernesto havien sentit molt la
pèrdua de la nostra mare. Se’ls
veia molt afligits i donats a fer-nos costat i a
passar el dol de la seva partida, però saben que ens
van educar per recordar-la amb felicitat i no amb tristesa.
Quan
ja no podíem més, vam donar per acabat l’assaig i vam tornar a
casa d’en Juan i la Patri, força tard, per afegir-nos a la festa,
però ens havien guardat sopar perquè
no anéssim a dormir amb gana, i quin sopar! La Patri diu que no és
bona cuinera, però jo discrepo. Vam menjar uns chilaquiles
boníssims i molt gustosos que
vam devorar amb moltes ganes.
Un
cop ben tips, no vam trigar gaire a anar a dormir, un per un, cansats
d’un altre dia llarg i ple. A vegades pot ser més cansat un dia de
vacances que un dia de feina, no hi esteu d’acord?
Eloi
