Dinar a casa de la Maria i Concert al Foro Lenin

Dinar a casa de la Maria el dia 2 de desembre

Quan vam estar a punt, vam començar l'aventura per una ciutat de Mèxic molt carregada de gent i de paradetes de menjar i altres coses. La gent aquí és molt amable i la ciutat està molt neta. En el metro anàvem encara una mica desorientats entre les multituds, que entren i surten dels vagons amb grans esforços, empenyent descaradament, però sense cap mal rotllo.
Del sud de la ciutat vam anar fins a la Colònia Condesa, on el Francesc i jo (el Ramon) vam recordar els parcs on ens portava la mare de petits. Vam arribar a un edifici molt elegant davant del passeig Amsterdam ple d'arbres, i vam pujar a casa de la Maria, companya del Francesc de quan tenien 15 i 17 i estudiaven guitarra amb Manuel López Ramos. Vam arribar al mateix moment que la Júlia i la Sara, filles de la Maria. Vam tenir una estona de conversa dolça i amable. De dinar hi havia una amanida saltejada, un pastís de carn amb ou i un gelats de mamey i mandarina. Boníssim. Vam anar bevent alguna cerveseta i després va arribar l'Ester, una àvia súper positiva i simpàtica que ens recordava de feia temps. 

Al vespre ens vam acomiadar i vam tornar gaudint dels carrers i vam agafar el metro, que està molt ben fet però carregadíssim de gent.

Un cop a casa, vam gaudir del primer moment de relaxar-nos des de l'arribada.

L'endemà algú es lleva aviat per fer algun encàrec i pot veure els esquirols fent curses pels cables i arbres.

Concert al Foro Lenin el dia 3 de desembre:

Aquest primer concert va ser un ball de Nadales de tradició catalana, on estaven convidats amics catalans, mitjançant l'Orfeó Català, i amics d'escola i de camí de tota la vida. Les proves de so eren a les 10. Vam agafar un taxi gran amb tots els instruments. Ens van rebre de seguida els delegats i tècnics i vam anar a comprar coses per picar i ens hi vam posar malgrat que estaven assajant a l'auditori del costat del pati alguna cosa que no ens va permetre fer les proves com calia. Llavors va ser quan van començar a arribar els amics de joventuts i les famílies amigues que els joves de l'expedició ja coneixen també de molts altres intercanvis.
El concert va destacar més per la part lúdica que per la tècnica; el Francesc va fer de mestre de danses. El so no era excel·lent, però ens va importar molt poc, i, per la falta de temps, ens vam saltar algunes estructures i temes pactats. A canvi, vam guanyar una comunicació forta amb el públic.

Per ser una estrena mundial, va quedar prou simpàtica i entranyable. Va valdre la pena sobretot per la felicitat del retrobament amb llagrimeta fàcil.

En acabat va ploure fort i vam repartir-nos en dos taxis per anar a dinar on ens va portar l'amic Fernando Nava i família i la Letícia Suárez. Un restaurant normalet de menjar mexicà, però sorprenent si es compara amb els de Barcelona. La cambrera ens va demanar que la recomanéssim.
Al final del dinar, unes pastetes de confiança, de la família d'una amiga de l'Eratzin Nava. Amb certa dispersió vam acabar arribant finalment tots a casa de l’Alina i els instruments també.
Ja a la nit uns quants –Eratzin, Genís, Eloi, Alba i jo, Ramon–, tot i el cansament, vam sortir a passejar pel centre de Coyoacán, que actualment està sorprenentment ple de paradetes de coloraines, sobretot de dijous a dissabte. Al final vam entrar, ja animadets, a fer una cervesa i unes pizzes a un bar musical. Però just s'acabava el concert, que era el que ens havia cridat l'atenció. Casualment els músics van sopar a la taula del costat i així els vam poder felicitar. L'Eratzin ens va portar a casa i vam convidar-lo a venir-nos a visitar a l'estiu.

Ramon