Ens hem llevat relativament aviat amb la idea d’aprofitar el dia gaudint de la natura incomparable. Prop de Ciudad Valles hi ha un munt de salts d’aigua i decidim anar a Micos, paratge també conegut com a Pago Pago. És una mica al Nord de la ciutat, sempre en territori ténék.
Pel camí despatxem unes gordites i un bon menudo. Arribem sense problemes. El paisatge és magnífic, valen la pena els 14 kilòmetres per camí de terra.
Aparquem i baixem cap al riu. Hi ha botiguetes, establiments on couen pollastres i elotes, lloc per acampar i guies que ofereixen armilles flotadores i diversos serveis: brinco de cascadas, kayak, rappel, passeig en barqueta... després d’uns moments d’indecisió i valoració decidim contractar un descens pel riu nedant i saltant per les cascades. Comprem unes sabatilles d’aigua i ens posem en les mans del guia Ino. La mare ens esperarà tot llegint. Mentrestant ja hem fet la digestió.
El guia és d’una professionalitat total, molt agradable. Ens guarda la màquina de fotos en una bossa hermética. Un noi de Guadalajara que va tot sol s’afegeix al nostre grupet. Pugem a la carretera per una escala i caminem una estona fins arribar, riu amunt, a l’inici del nostre descens. Llavors ens fiquem sota d’un salt d’aigua i comencem l’aventura. Tornem nedant al lloc on espera la mare, i hi haurà fins uns 10 salts diferents en total, el més alt d’uns 8 metres o més. Pel camí en Genís agafa fred i es troba malament, el guia Ino té cura d’ell i l’ajuda a baixar per la vora, l’anima i el posa al sol perquè s’escalfi. El darrer tram crida una de les barquetes perquè el rescatin.
Quan arribem amb la mare, al Genís ja li han passat tots els mals, i fem un dinar amb elotes i pollastres a la brasa, repassem les botiguetes i tornem al cotxe per seguir el nostre viatge. S’ha fet tard, desestimem els altres paratges aquàtics i decidim marxar d’aquesta increíble “Aguasteca” ( Huasteca). Volíem anar a la Media Luna, prop de Rioverde, però hem de fer kilòmetres cap a la capital estatal, San Luís Potosí. La resta de la tarda i el vespre és de carretera. Hem de parar a fer un parell de cafès i benzina. Després una llarga i recta autopista de peatge en molt bon estat, amb la singularitat que no és pas de doble carril. Hi ha poca circulació i els avançaments són fàcils. Pel camí parem a una àrea d’autopista, moderna i per nosaltres molt curiosa, mengem hamburgueses i burritos (per primer cop a Mèxic) i seguim.
A San Luis Potosí ens entaforem en un Motel, una mena de cosa estranya que olora a blanqueig: hi ha una caseta de control on una veu femenina ens ordena passar a la 52, fem cas: el garatge és obert, aparquem el cotxe i mirem a dins: és una suite d’un cert glamour amb un sol llit matrimonial molt gran, un sofà i terra de fusta, dos televisors grans, tot molt net i molt automàtic. Tanquem el garatge i estenem roba molla damunt la “cajuela”del cotxe. L’Eloi seguirà dormint al seient de darrere, en Joan va al sofà i els altres quatre hi cabem al llit. Mirem una mica la tele però aviat caiem als braços de Morfeu.
Analitzem: l’habitació val 300 pesos. Molt barata. Hi haurà extres?. Podem demanar esmorzar a la suite. 150 costa cada persona de més. No sabem què ens cobraran al final, però és molt còmode. No operació formiga. Targeta de crèdit. Privacitat i higiene total. Farem el que ens diguin, no ens posarem aquesta gent en contra. (FTA)
Postdata: al final no ens han cobrat cap extra, però no ens han portat esmorzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada