Arribada a Cuernavaca

 Arribada a Cuernavaca, Estat de Morelos: Dia 5 de desembre, dilluns.

Al matí del dilluns dia 5, el primer que es va fer va ser anar a buscar una furgoneta de lloguer. Es tracta d’una Volkswagen de 9 places ben nova i blanca, quasi com la nostra. Hi van anar en Joan i en Francesc mentre la resta recollíem la casa de l’Alina.

El trajecte era curt, com d’una hora però ens va permetre gaudir d’una varietat de climes que ens presentaven arbres ben diferents decorant les muntanyes. A l’arribar a la ciutat val a dir que ens va sorprendre que la conducció, a falta de senyalitzacions racionals, era encara més caòtica que a la Ciutat de Mèxic. En aquest país té preferència qui entra primer o bé qui treu el braç expressant la seva intenció de girar o incorporar-se. Sembla mentida, però és així, i en aquesta ciutat vam notar que aquestes conductes s’exageraven.
Al migdia ja érem a Cuernavaca, a casa de la Patricia Pino i en Juan Contreras. Ell anava a la classe amb en Francesc i ella amb en Ramon a l’època de l’institut.

Ens va rebre la Patri i ens va acompanyar a dinar a un lloc de «comida corrida». L’únic que es va quedar a casa va ser en Joan, que havia d’avançar amb els estudis i a ell el menjar li vam portar amb carmanyoles. A tothom li va encantar el mole, els vam provar tots, el verd, el marró... Jo, l’Alba, vaig tenir un petit incident perquè com que no sabia de què es tractava cada cosa que ens cantaven a la carta, em vaig decidir pel «Xilmole», pensant que era mole també, però no. Es tractava d’algo completament diferent, era una sopa oliosa amb carnassa a dintre i algunes verdures. Feina bona pinta però no sentia que em cauria bé, així que s’ho va acabar menjant en Genís... jajaja
Durant el dinar ens van proposar aigua de jamaica i aigua d’orxata. L’orxata aquí és d’arròs i canyella i porta un quilo de sucre ja que la fan amb una gran quantitat de llet condensada. A en Ramon li va agradar i el pare la va recordar, i feliç ens va explicar que ara entenia perquè ell recordava que li agradava la orxata, però la de Catalunya no, que diguem.

Tampoc sabia que el caldo de pollo del primer seria amb cigrons, que els vaig repartir i em vaig quedar amb tres cullerades de sopeta. Una altra cosa curiosa és la sopa seca: es veu que és qualsevol cosa que no és líquida, és a dir, espaguetis, arròs... Molts aprenentatges en un sol àpat, no?

Allà mateix ens vam trobar amb en Juan Contreras, que estava treballant fins llavors. Després de dinar vam tornar a casa seva per fer el cafè i relaxar-nos/fer feinetes pendents. Més tard uns quants ens vam moure per anar a comprar canyes de saxo, que era una cosa que havíem de fer i oblidàvem tota l’estona. Mentrestant, l’Eloi i en Joan es quedaven fent feina un altre cop, i en Ramon es va quedar conversant amb la Patricia posant-se al corrent després de 30 anys. Ell li va passar dos discos dels seus que feien de banda sonora quan vam tornar a la casa després d’haver fet una volta pel centre guiats pel Juan.

Val a dir que a aquí la gent es pren el Nadal molt en serio i d’una forma molt agoviant. Creuant una plaça em vaig haver de tapar les orelles tan fort com vaig poder. No sé encara si a en Juan li agrada aquest rollo de soroll i llum desmesurats o és que ens ho ensenyava perquè veiéssim de que va això a aquí. Crec que més aviat la segona, ja que no es parava de queixar del governador de la ciutat, que és un exfutbolista importat i es veu que la feina de polític li surt molt malament.

La seva casa, com la de molts coneguts nostres, forma part d’un barri privat on hi accedeixes identificant-te a l’entrada amb els segurates, que t’han d’apuntar la matrícula i obrir la barrera.
A la casa tenen quadres molt importants que ocupen totes les parets. El besavi d’en Juan era una escultor reconegut i fins i tot hi ha quadres heretats que eren d’ell. N’hi ha un que és el seu retrat, obra d’un «artista catalan desconocido», que molt sembla un Ramon Cases o un Rusiñol. Encara no ho han fet investigar. Són quadres curiosos i valuosos.

La família Pino són exiliats de Chile. Els seu pare era capità d’aviació de l’exèrcit que va ser fidel a Allende. Havien hagut de fugir a l’època del cop d’estat de Pinochet. El Ramon comenta que les germanes Pino, Angélica i Patricia, quan van arribar a l’escola-Institut Luís Vives, van ser un nucli social important. Es veu que sempre estaven al corrent d’on era el següent «rebentón» o «reunión» de cada cap de setmana. Era molt comú ocupar les cases amb un munt d’estudiants bevent, fumant, tocant... quan els pares marxaven; rollo peli americana, però a la mexicana.

La família d'en Juan també tenia arrels d’exili de Catalunya. El seu besavi era un escultor famós. En Juan Contreras és un best friend del pare. Era el millor còmplice d’aventures durant l'època de batxiller a l’Instituto Luís Vives. Ell va acceptar la nostra proposta perquè havia anat sovint a Barcelona i recorda amb molt amor els balls de la Plaça del Rei. Actualment sap quatre paraules en català i és el president del Museo de Culturas de la Ciudad de Cuernavaca, el MuCiC, a on tindrem el gust de tocar aquest dimecres.

Alba