De San Luís de la Paz a Xichú

 Ja som a 29 de desembre. Ens hem llevat a Sant Luís de la Paz amb la sana intenció d'anar al mercat a menjar diferent:  darrerament la nostra dieta única consisteix en tacos de carnitas. I sí, hem encertat el lloc: una parada dins del mercat que es diu "Las Chinas".

La mestressa, la cuinera i l'ajudant s'ho maneguen per fer de tot. Amanides, hotcakes, chilaquiles, carn a la milanesa, suc de taronja natural...
La Xina, sabent que són músics, ens demana quan cobrem per hora "por hora", i quan li diem que demanem catxet pels concerts ens comenta que al seu fill li agrada això dels grups i el fa venir. Resulta que és "el Nene", què és el regidor de cultura del poble i fem contactes i fotos per les xarxes, i parlem per veure si venim a la programació de festa major a l'agost.

Sense massa pressa enfilem el camí: ja no hi ha temps per visitar el Mineral de Pozos, què era la proposta dels Nava Peralta, i pugem cap a la Sierra Gorda directament.
Aquesta regió és una reserva natural, però just abans, fora del poble de Sant Luís passem per un abocador d'escombraries que ens impressiona molt.
Arribant a Xichú anem a trobar la gent de la comissió i ens rep directament Guillermo Velásquez. Quan acompanya en Francesc a aparcar parlen sobre la nostra connexió amb ells.
Surt la història d'en Benet Borràs, que d'alguna manera té a veure amb el fet que en Guillermo es dediqui a cantar, i que a més a més va ser la persona que va fer el cartell de la primera edició.
Ens assignen habitacions de l'Hotel Pancho Villa, què va ser el mateix on vam anar a parar al cap d'any del 2008-2009. Sentim que hem arribat a casa.

El dinar de rebuda, que estava previst a les 4, s'allarga en espera dels improvisadors i músics estrangers que encara han d'arribar. Anem a fer micheladas amb clamato a una terrassa que resulten pràcticament un dinar: amb tamarindo, cogombre, gambes...
Però ens avisen que ja podem anar l'hort on hi ha el menjar i ens les hem d'acabar a corre-cuita.

Més tard hi haurà l'acte inaugural: cercavila amb parlaments, amb la participació del grup de concheros, de Valle del Maíz, tunditos (dos músics de flauta i tambor del municipi de Doctor Mora) https://revistas.inah.gob.mx/index.php/antropologia/article/view/2764/2665,
músics de huapango, mojigangas, l'esbart local. Tothom sona la música al mateix temps i s'hi afegeix tothom qui vol amb xiulets i carraus.

En un moment de la cercavila les nenes del grup de danses ens obsequien una rosa a tots els participants estrangers: argentí, cubà, canaris, porto-riquenys i catalans.
Ens fa esment i s'ensenya el cartell de la primera edició, feta pel català de Mèxic Benet Borràs, que va ser la primera persona, amb la lolita Canadell, ens va parlar d'aquesta cultura i gènere musical i poètic: huapango arribeño.

La màgia d'aquesta trobada ens envaeix per tots cantons. Es fa l'ofrena a tots els músics i trobadors morts i a continuació comença un espectacle escènic de dansa, que per moments els balladors fan participar al públic baixant a la plaça.
Acaben aquesta vetllada inaugural als improvisadors fent una mostra de les seves tradicions: el payador argentí, els canaris, s'hi afegeix el cubà, fent controvèrsia en punto cubano, amb els mateixos músics canaris, els de Puerto Rico, amb una jove intèrpret de cuatro, Fabiola, que ens impressiona a tots, I per acabar, el huapango Serrano, que ens fa ballar.

Cràters i piràmides

 28 de desembre, dia dels innocents. Ens hem llevat a l'hotel per esmorzar i després anar a veure diferents atractius locals. 

Hem conduït per carreteres rurals tot seguint la vall del riu Lerma, força contaminat, però hem provat molt interessant passar per tots aquells camps i veure la vida dels agricultors locals.

Hem visitat per començar la zona arqueològica de Peralta i després un parell de cràters volcànics de Valle de Santiago. Hem menjat carnitas i uns ous remenats amb frijoles en el menjador d'una senyora, i hi havia un casament allà davant mateix. Tot seguit hem travessar un túnel que porta directament al cràter. El perímetre és enorme i a dins hi havia un llac antigament. Ara només queda una mica d'aigua: està tot assecat per culpa de la refineria de petroli de Salamanca que ha fet baixar la capa freàtica.

Com que es començava a fer tard només hem pogut visitar un altre cràter similar sense baixar-hi, conduint  estat de Guanajuato per anar a dormir a San Luis de la Paz. Per sopar només hi havia oberta una taqueria I hem pensat que havíem de complementar la nostra alimentació perquè sempre són tacos de carn...

Retrobem els Nava Peralta

 Avui, 27 de desembre és l'últim dia a Guadalajara. Hem recollit les coses i les hem deixat a un saló de l'hotel. Hem anat caminant a casa de la Rosita abans d'arribar hem trobat al costat de casa seva una cafeteria amb cafè de veritat.

Hem fet una visita molt agradable, hem pogut parlar amb ella força estona hem quedat que vindria a Catalunya, si pot ser amb en Jordi Marull.

De tornada a l'hotel ens hem aturat per menjar en una taqueria que l'hem encertat perquè tenien el marisc fresc i bo.

Llavors hem agafat la furgoneta l'hem carregat i hem agafat autopistes i carreteres fins a Salamanca Guanajuato on ens hem trobat amb la família Nava Peralta que ha arribat al mateix temps que nosaltres des de Mèxic i havien reservat lloc en un hotel i hem anat a sopar plegats.

Per Sant Esteve pas de llebre

 Dilluns 26 de desembre.

Ens hem llevat a l'hotel i hem esmorzat tant com hem volgut al bufet, amb càrrec a l'Ajuntament de Guadalajara. Després a les 11:00 estàvem a punt per parlar amb la família Massana que estaven reunits a Argelaguer fent sobretaula del dinar de Sant Esteve.

Després d'uns problemes de comunicació hem pogut parlar bé i ens hem explicat part de les aventures i hem rigut prou.

Un cop fet això l'Alba i en Francesc hem agafat un taxi per anar a San Pedro Tlaquepaque, amb la ilusió de veure l'ambient, mirar bones artesanies, comprar alguns regalets i escoltar bona música de mariachi. 

Els guarniment de les carrers amb pinyates era espectacular i hem encertat la botiga d'artesania, el dependent era el fill de la mestressa, un professor que ha corregut món fent ponències sobre economia social i solidària. 

Hem pogut treure diners del caixer del Santander i també menjat unes gorditas molt bones, encara que equivocades amb respecte al que hem demanat... I un bon cafè de olla.

Pel que fa a escoltar mariachi la decepció ha sigut total. Al bell mig del Parián el quiosc dels músics hi havia micròfons a punt i quan hem tornat tot just començava un mariachi absolutament desafinat perpetrant una d'aquelles cançons xorres en primera persona que haurien d'estar prohibides. Més tard quan hem tornat a passar un charro gringo cantava una versió força estranya de las mañanitas amb els accents creuats i allà dintre estava ple de gent menjant i feia molta olor de pet, i encara que ja no sonava tan desafinat de hem segut a unes de les cadires de vaca de fora per demanar alguna cosa per beure, perquè hi havia uns músics de norteño a prop, que podria ser que toquessin si venia algun client, però no, ni ens han fet cas, ni hi ha hagut música.

Al final hem marxat amb un altre taxi, mitja horeta i a l'hotel.

Hem arribat el Ramon havia anat explorar hi havia trobat la Pulqueria Mexica, no gaire lluny. Un lloc molt recomanable que acabem d'obrir fa poc, on programen música en directe de grups locals bons de Rock i música tradicional.

Allí hem tastat per primera vegada a la vida el tejuino, un fermentat de blat de moro d'origen prehispanic.

L'han servit com una beguda combinada amb suc de llimona, sucre de panela i mescal. 

Però també hem begut un bon pulque natural, que el porten de l'estat d'hidalgo, acompanyat d'uns chapulines molt més bons que els que vam menjar al restaurant oaxaqueño de Canal de Miramontes. 

Els nois de la pulqueria, molt agradables, han alucinat que nosaltres coneguéssim en Saúl Hernandez, i també ens han fet conèixer un bon grup de Guadalajara que es diu Ampersan, i uns de San Diego que es diuen B-players o una cosa així...

Nadal tropical

 Avui és dia de Nadal i ens hem llevat a l'hotel, alguns amb la ilusió de menjar hotcakes, recordant que era el que ens donava la Joana al matí de Nadal. Tenim encara compte obert per menjar al restaurant de l'hotel. I hem quedat per esmorzar plegats amb la María Inés Contreras de Oteyza, la germana del Juan, el millor amic del batxillerat d'en Francesc, el que ara és director de cultura de la ciutat de cuernavaca i ens va programar el concert el museu al museu el dia 7 de desembre.

Un cop esmorzats en Joan i en Genís es van avançar a recuperar els instruments a la botiga del forn braç Marull al carrer Vallalta i la maría Inés amb el cotxe va acompanyar un Francesc a buscar-los.

Quan vam estar a punt ens vam preparar per anar a casa de la Merceneta (la "Nena Marull"), que viu a Atlas Colomos, un barri del Club de futbol Atlas del municipi conurbat de Zapopan.

No va ser fàcil trobar un uber XL (ens en van anular dos) però  per sort un taxista de l'aeroport que estava deixant clients a l'hotel ens va solidaritzar per sumar-se l'expedició i així vam poder portar tots els instruments i les sis persones.

Durant el dinar i la sobretaula ens vam passar la mar de bé. Havien fet canelons, un pollastre rostit i uns camarones que ens van encantar, i érem una cinquantena de parents. Van faltar la Maite, en Joan i la Belén, que es van confinar per covit, i la Rossita que li feia molt mal els genolls. Tota la família d'en Pepe d'en Joan i de la Mercè, petits i grans, més alguns cunyats i consogres, i cinc persones de servei, vam disfrutar tota la tarda.

l'Alba va començar a tocar al costat dels nens i nenes, que s'ho passaven molt i molt bé, i al cap d'una estona vam fer un mini concert amb nadales i una cançó d'en Ramon i el rossinyol que vas a França, però van començar a caure quatre gotes i vam entrar al saló I allà vam seguir la gresca una bona estona. Vam aprofitar per conèixer més de prop els cosins "tapatíos".

La nit de Nadal més solitària

 Avui, dissabte 24, en Francesc es lleva aviat amb la intenció de trobar alcohol boricat i una mica de antibiòtic pel mal d'orella del banyista a una farmàcia que estigui oberta. La vista del volcà abans de sortir el sol és força suggeridora. 

Deixem l'hotel Humberto de tepic, amb la intenció de tornar a Guadalajara amb l'autobús des de la terminal del carrer Guadalupe Victoria del centre. I arribem amb temps per acabar de pagar els bitllets que no els vam poder pagar amb targeta de crèdit, i un cop allà formalitzem el pagament i podem agafar l'autobús una mica més aviat del que teníem reservat. El viatge amb autobús és força agradable I passa de pressa, però també hi ha canvi d'horari i quan arribem a Guadalajara ara ja és una hora més tard.

Al final del dia com que no tenim cap pla per la nit de Nadal anem a passejar fins al centre (una hora de camí.) Segur que és el moment de l'any que trobem la Guadalajara més deserta.

Un acordió nou

 Avui divendres 23 de desembre, alguns visitem el centre de la ciutat de Tepic i altres es queden en habitació de l'hotel i volten pel barri.

Hem buscat botigues i hem trobat coses interessants, també el museu regional de Nayarit ens mostrat unes figures de terrissa d'enterraments molt impressionants.

Després hem passat una bona estona en un cafè llibreria molt agradable, i finalment tornàvem a l'hotel, però a mig camí hem parat a la botiga de música Musilux, carrer Zapata 344, i l'Alba ha comprat  un acordió norteño afinat en la 443 en F, Bb, Eb.

Un cop a l'hotel decidit sortir a menjar i només hem trobat una parada de hotdogs i hamburgueses, i després hem estat una estona al carrer, als bancs de l'ambulatori de l' IMSS, canviant cordes de les jaranes I provant la disposició dels botons de l'acordió.

Prou mosquits

 És ja dijous 22 i hem decidit deixar San Blas, una mica tips ja dels jejenes i de l'ambient, que encara que sigui local i popular no deixa de ser turístic. Enyorarem una mica el bungalow de l'Hotel Cristalf amb la seva cuineta, l'hamaca i la piscina que quasi no vam fer servir... però per altra banda cal dir que l'habitació estava molt bruta, que a la dutxa no hi sortia aigua... En fi.

Un cop arreglats i amb les motxilles a punt esmorzem al cafè-restaurant Tradiciones, al costat mateix, un lloc que surt recomanat al Google, i efectivament, tot molt bo i molt bé de preu, amb una conversa interessant amb el propietari.

Hi ha una música ambient a la televisió que ens porta parlar de la música lleugera (easy listening) de la Mà de Nat King Cole, Ray Conniff i Xavier Cugat... però finalment tot s'arregla quan posen el huapango de Moncayo.

Tornem a Tepic al mateix hotel Humberto on havíem estat, que li hem demanat el conductor de la combi que ens deixi a la parada propera perquè havíem vist d'anada que hi passava pel davant.

Amb ganes de ciutat sortim a voltar pel centre, per bé què és una mica tard i anem a petar a una de les cantines "de barri baix", perquè hem vist músics populars voltant per allà. No tenim sort, quan arribaven el trio de violí "huichol" ( wirrárica) tot just marxava del local, i del trio norteño que feia una estona afinaven a fora del local no en vam tenir cap notícia més.

Més tard, de tornada cap a l' hotel hem passat per la fira del parque Juan Escutia, i havia tres escenaris, amb motiu de les festes de nadal, un d'ells amb un espectacle patèticament diisneyà. Ens hem quedat escoltar al final del concert de la cantant Mary Lolis, i vam estar tots d'acord que ho feia molt bé.

Balenes

Dimecres 21 de desembre: mentre a Argelaguer es carden de fred i fan les falles nosaltres hem sortit a buscar la barqueta ens portarà veure balenes. Passem unes quantes hores navegant i en veiem algunes de ben a prop. 

Després el capità, el senyor Ramón Ruela, ens porta cap a la famosa roca blanca on hi ha una imatge de la verge i diuen que es veu el perfil de la cara de Jesús, i ens fem unes fotos, observem uns ocells bàsicament pelicans i algun ànec de potes blaves.

Tornant a terra només ens quedarà visitar el fort de La Contaduría, al cerro de San Basilio. 

De tornada passem per un lloc on podem menjar pescado sarandeado a molt millor preu que al xiringuito, i més tard cap al vespre sortim cap a la platja l'Alba i en Francesc, i pugem a un dels fars i ens capbussem en aquesta aigua tèbia i poc salada sota les estrelles.

Arròs i pànxing

 Dimarts 20 de desembre, un dia de pànxing i relax. passegem per San Blas, cuinem un arròs i no fem gaire res.

País Naáyeri, presència Wixàrika

 Avui hem voltat per San Blas i hem fet la visita al mercat i al museu.

D'aquesta manera hem pogut conèixer particularitats de la cultura cora (naáyeri) en especial la festa de Pasqua, on les persones s'esborren de la seva personalitat i després es desesborren i tornen a ser.

En el muelle de San Blas

 Avui, diumenge 18 de desembre, marxem de Tepic amb una les furgonetes combis fan de taxi col·lectiu per anar amb ilusió al puerto de San Blas. 

Un cop allà ens disposem a conéixer el terreny i esmorzem a la plaça. Parlem amb la gent i una senyora que es diu Clàudia ens comença recomanar lloc per dormir i totes les coses que ens facin falta...

Visiitem el famós muelle de San Blas que canten els de Maná i ens fem les fotos obligades.

Anem un dels xiringuitos de la platja, demanem a uns músics una cançó local i ens interpreten el corrido de Nayarit.

Acabem el dia fent una llarga caminada per la platja deserta.

Cap al Pacífic!

 Avui dia 17 de desembre és el dia que hem decidit marxar de Guadalajara. Hi ha molta contaminació i és una mica agobiant. Anem a la costa del Pacífic a l'estat de Nayarit. Hi anem amb autobús. A l'hora d'anar a buscar l'autobús hem tingut una liada forta perquè a uns ens han portat a un altre estació i els altres a la mateixa que havíem arribar, però la terminal és molt gran i la nostra línia era a un altre cantó. Un cop ho hem aclarit hem pogut canviar l'horari i sortim dues hores més tard. El viatge però és molt còmode i agradable.

Concert a Guadalajara

 Avui, divendres 16 de desembre, és el dia del concert. Al matí però hem intentat resoldre el tema del lloguer de la furgoneta pels desplaçaments dels dies següents. En Joan i el Francesc han anat a buscar la roba neta i després a recórrer la ciutat per buscar cases de lloguer i no han trobat cap possibilitat. Mentrestant en Ramon passejant el cantó de l'hotel ha trobat una casa que se'ls hi havia anula una reserva d'una furgoneta de 15 places i l'hem emparaulat.

Més tard ens hem dirigit al Lloc del concert i ens hem estat preparant. Hem conegut el director de cultura de Guadalajara, José Luis Coronado que ens ha caigut molt bé.

El concert ha funcionat perfecte. El fet d'incorporar-hi cançons del Ramon al mig va molt bé.

Proves de so al Foro Larva

15 de desembre. Hem anat de bon matí al foro larva per fer l'assaig i proves de so i ens hem trobat amb la gran professionalitat del nostre tècnic municipal...

Més tard hem trobat un restaurant xinès al davant mateix i hem fet un bon àpat!

Hem fet cita amb el Jordi Marull i l'Antonieta per anar a sopar a los Otates, que és el lloc que l'avi Quico deia que feien els millors tacos del món.

Cap a Guadalajara falta gent

 És dimecres 14 i és el dia que hem d'anar Guadalajara. Intentem sense èxit trobar furgoneta de lloguer i afortunadament no ho aconseguim perquè hauríem quedat escurats en cas d'accident per la lletra petita d'un contracte trampós.

Finalment decidim anar a  Guadalajara amb autobús, tot i contrabaix, perquè tenim la terminal de Taxqueña ben a prop de casa tot i que ens despistem una mica de la ruta i caminem més del compte ben carregats. Tot molt oportú. 

Però l'autobús és molt còmode i podem dormir tota la nit i descansar bé.

Dimarts 13

 Avui, dimarts 13 de desembre ja no fem cap concert.

Aquest dia s'havien de fer les entregues de les composicions de l'assignatura d'harmonia d'en Joan i Eloi. 

Encara no estaven els treballs enllestits del tot i entren per emportar-se el piano de cua de l'Alina. Un cop fort.

Hem quedat amb la Maria a la tarda. També hem convocat la Soledad, una noia Argentina que és amiga de la Nirvana, i li donem el seu encàrrec.

La idea és anar a ballar i al final triem el Salón San Luis. Hi anem amb els Nava Peralta, la tieta i  les cosines, i la Maria i la Sara.

Posada guadalupana

 Avui, dilluns 12 de desembre, és el dia de la verge de Guadalupe. Hem quedat per fer la posada a casa del Jorge Gaxiola amb una colla d'amics.

Passem la diada amb molt bon ambient i alegria, compartint amb les famílies del Jorge, de la Maria i gent nova que hem conegut.

Una casa molt decorada de Nadal a l'estil dels mexicans alemanys com la Íngrid, que aquesta temporada es dedica a fer galetes que li treuen de les mans, i que va animar la festa amb el seu acordió de tecles.

Ja una mica entonat va sonar en contrafactum l'himne guadalupà amb aquesta lletra:

"Desde el cielo cayó una caguama...desde el cielo cayó una caguama...

Y era michelada, y era michelada y era michelada con limón y sal"

Però sobretot cal destacar els dos pianos de cua capiculats al saló que sonaven increïblement bé.

Concert a Coyoacán

 Avui, diumenge 11 de desembre és el dia del concert al Museo Nacional de Culturas Populares de Coyoacán. Hi anem caminant perquè el Fernando havia guardat els instruments al cotxe la nit anterior.

Hi anem d'hora per poder fer unes bones proves de so, cosa que aconseguim gràcies al bon ofici del nostre enginyer.  Li faltava molt de material però ja n'havíem parlat i portàvem algunes coses des de casa, com microfonia, cables i caixes directes.

Chapulines y libélulas

 Avui, dissabte dia 9 de desembre dinem amb l' Alina i el seu fill. Ens atipem de chapulines al Oaxaqueño de Canal de Miramontes.

Al vespre anirem a fer un concert a la libélula, la cafeteria de Yildiz, la germana de la Nayeli.

Compartim escenari amb el grup de música de Guerrero Yolotecuani. Tot es converteix en una festa on ensenyem els nostres balls i ballem les seves músiques de sones i gustos de tierra caliente, i costa Chica, i passos dobles noucentistes estil Juan Reynoso.

Presentació a C.U.

 Ja és divendres, 9 de desembre. Avui toca anar a fer el concert a l'institut d'investigacions antropològiques de la UNAM.

A la nit els nois van a la festa de la Julia Carral.

Hem tornat a la ciutat de Mèxic

 Avui és dijous 8 i ens llevem a casa de l'Alina.

En Joan el Francesc s'aixequen d'hora per anar a tornar la furgoneta llogada al pedregal. De tornada agafar un taxi per anar al centre de Coyoacan, canviem uns quants euros i van esmorzar al mercat.

De camí passem pel museu de la Frida Kahlo i per la facultat de Música de la UNAM.

Avui anem a fer el concert al despatx del Jorge Gaxiola, i comencem aviat amb el menjar i beure... I acabem a la nit la festa: anem tots plegats al saló de ball Mama Rumba. Aquets advocats són molt bona gent!

Concert a Cuernavaca

És dimecres dia 7 i ens llevem a casa del Joan Contreras i la Patrícia Pino. Són molt agradables i hi estem molt a gust. Al cap d'una estona hem d'anar al centre i preparar-nos pel concert que farem avui a museu de la ciutat.

Fem les proves de so i al cap d'una estona comença a venir el públic, no pas gaire nombrós, però bé que hi assisteixen alguns amics d'en Francesc de tota la vida.

Una d'elles és la poeta i assagista Pura López Colomé, que ens obsequia dos llibres.

Després de la presentació per part del Joan Contreras li passa la paraula al Chucho Peredo, que una petita explicació de qui som.

Tot seguit interpreta amb la segona veu del Francesc la "bola suriana" que va escriure en honor de la Montserrat. 

En el concert hi participa Ernesto Anaya, que toca el violí a dues de les nostres cançons i canta una nadala que tenia gravada ell amb un disc i nosaltres l'acompanyem.

Després del concert anem a sopar a casa de l'Ernesto Anaya. També ve la família Chucho Peredo. 

Acabant tornem a la ciutat de Mèxic per dormir a casa de l'Alina.

Tepotztlán i Xochicalco

 A la matinada del dimarts dia 6 ens vam llevar a Cuernavaca. En Ramon no havia pogut dormir per mal de panxa i s’havia passat la nit llegint el llibre d’en Benito Taibo, parent d’en Carlos Taibo.

Jo, l’Eloi, m’havia programat una reunió a les vuit amb les meves companyes de pedagogia del taller per a un treball conjunt que havíem de fer al llarg d’aquestes vacances i que no podia ajornar, ja que pel canvi horari era difícil coincidir i pel fet que teníem programa una sortida per la zona de Morelos i un assaig amb l’Ernesto Anaya, un grandíssim violinista amic d’en Francesc que col·laboraria l’endemà al concert. Mentre jo feia la reunió, la resta de la família li van tocar las «Mañanitas» a la Patri, que era el seu aniversari. Em va saber greu perdre-m’ho, però la feina és la feina.

Vam anar primer a Tepotztlán, un poble envoltat d’imponents muntanyes de roca roja, molt vistós i ple de colors. El viatge el vam passar amb certa atenció, doncs la conducció i les carreteres ho requerien. Allà en Ramon havia quedat amb la Rosana, una vella amiga amb qui feia temps que volia retrobar-se, que va arribar al poble amb transport públic i que ens acompanyaria al llarg del dia.

Passejant pel poble els tres germans vam sentir que d’una cantina sortia el so d’una retransmissió del mundial: tenien el partit de Marroc contra Espanya posa’t a la tele i vam anar a esmorzar els tres per acabar de veure els últims minuts de la pròrroga, però la resta també es van sumar al pla de l’esmorzar, ja que tots teníem força gana. En Ramon, però, es va absentar un moment per anar a buscar la Rosana i en aquella mateixa cantina la vam conèixer.

Vam sortir ben contents de l’esmorzar, no per que fos boníssim -que ho era-, sinó per que per fi Espanya havia quedat eliminada i no haurem d’aguantar més els fans de la selecció. Després d’estar una estona per Tepotztlán i prendre un sol que de cap manera semblava de desembre, vam agafar la furgo per anar a Xochicalco, un jaciment arqueològic d’una antiga ciutat estat de la cultura nahua a dalt de les muntanyes des d’on es veia gran part de l’estat que governava. Vaig considerar d’un interès immens la sortida, doncs les ruïnes reconstruïdes d’allò que havia sigut la ciutat eren enormes i imponents: piràmides, temples, llargues escales i tot envoltat d’una natura exuberant però un xic decreixent per la falta de pluja. El nom de la ciutat ve de tres morfemes que es poden definir com Flors, Casa i Lloc, i es podria traduir com l’indret de la casa de les flors o el lloc del palau de les arts, ja que en nahuatl la paraula flor (Xochi) també és sinònim d’allò bell i artístic. Vam marxar amb força presses, ja que havíem perdut una mica la noció del temps, se’ns havien fet les quatre, encara no havíem dinat i estàvem almenys a una hora de Cuernavaca.

A dos quarts de sis de la tarda vam arribar a casa la Patri i en Juan, que estaven de celebració i havien arribat els seus fills. Com que era l’aniversari de la Patri, feien festa amb amics i família. Quan vam arribar va passar una cosa divertida: La Rosana, que passava a saludar primer, es va sobresaltar en trucar la porta pels lladrucs d’un gos que va sonar molt fort. Quan ens van obrir vam veure la cara de vergonya del fill de la Patri, que esperava espantar la seva àvia per fer-li la broma i en canvi ens va trobar a nosaltres. El motiu de la broma era força tendre, ja que feia una setmana i poc la gossa de la família havia mort i trobaven a faltar la seva manera de saludar quan arribava la gent. Així que van voler veure qui la imitava millor quan truqués l’àvia a la porta i es van trobar que érem nosaltres.

Vam saludar amb presses els fills d’en Juan i la Patri: la Paula i l’Andrés; ja que anàvem tard i encara havíem de deixar la Rosana a algun lloc on pogués agafar el bus cap a casa seva.

Un cop vam haver deixat la Rosana, vam arribar a casa l’Ernesto, que també estava en un veïnat vigilat. Ens va sorprendre molt com de decorada estava. Nosaltres no som gens de l’estil de decoracions nadalenques i ens va semblar força hortera però ens va fer moltíssima il·lusió retrobar-nos amb l’Ernesto i conèixer la Paulina, la seva parella.

Tot i ser la mateixa ciutat que casa d’en Juan Contreras, ja es notava que era un microclima força diferent, però vam poder assajar al jardí, que s’hi estava prou bé. Mentre fèiem l’assaig, va arribar en Jesús «Chucho» Peredo, un altre amic de l’ànima d’en Francesc i gran músic i folklorista de la música de Corridos. Des de l’any 1985 que aquests tres músics (Francesc Tomàs, Ernesto Anaya, i Chucho Peredo) no havien estat al mateix lloc i va ser un retrobament molt emotiu. A més, en Chucho havia escrit una Bola Suriana en honor de la Montserrat i al final de l’assaig ens la va ensenyar i ens va emocionar. Tant en Chucho com l’Ernesto havien sentit molt la pèrdua de la nostra mare. Se’ls veia molt afligits i donats a fer-nos costat i a passar el dol de la seva partida, però saben que ens van educar per recordar-la amb felicitat i no amb tristesa.

Quan ja no podíem més, vam donar per acabat l’assaig i vam tornar a casa d’en Juan i la Patri, força tard, per afegir-nos a la festa, però ens havien guardat sopar perquè no anéssim a dormir amb gana, i quin sopar! La Patri diu que no és bona cuinera, però jo discrepo. Vam menjar uns chilaquiles boníssims i molt gustosos que vam devorar amb moltes ganes.

Un cop ben tips, no vam trigar gaire a anar a dormir, un per un, cansats d’un altre dia llarg i ple. A vegades pot ser més cansat un dia de vacances que un dia de feina, no hi esteu d’acord?

Eloi

Arribada a Cuernavaca

 Arribada a Cuernavaca, Estat de Morelos: Dia 5 de desembre, dilluns.

Al matí del dilluns dia 5, el primer que es va fer va ser anar a buscar una furgoneta de lloguer. Es tracta d’una Volkswagen de 9 places ben nova i blanca, quasi com la nostra. Hi van anar en Joan i en Francesc mentre la resta recollíem la casa de l’Alina.

El trajecte era curt, com d’una hora però ens va permetre gaudir d’una varietat de climes que ens presentaven arbres ben diferents decorant les muntanyes. A l’arribar a la ciutat val a dir que ens va sorprendre que la conducció, a falta de senyalitzacions racionals, era encara més caòtica que a la Ciutat de Mèxic. En aquest país té preferència qui entra primer o bé qui treu el braç expressant la seva intenció de girar o incorporar-se. Sembla mentida, però és així, i en aquesta ciutat vam notar que aquestes conductes s’exageraven.
Al migdia ja érem a Cuernavaca, a casa de la Patricia Pino i en Juan Contreras. Ell anava a la classe amb en Francesc i ella amb en Ramon a l’època de l’institut.

Ens va rebre la Patri i ens va acompanyar a dinar a un lloc de «comida corrida». L’únic que es va quedar a casa va ser en Joan, que havia d’avançar amb els estudis i a ell el menjar li vam portar amb carmanyoles. A tothom li va encantar el mole, els vam provar tots, el verd, el marró... Jo, l’Alba, vaig tenir un petit incident perquè com que no sabia de què es tractava cada cosa que ens cantaven a la carta, em vaig decidir pel «Xilmole», pensant que era mole també, però no. Es tractava d’algo completament diferent, era una sopa oliosa amb carnassa a dintre i algunes verdures. Feina bona pinta però no sentia que em cauria bé, així que s’ho va acabar menjant en Genís... jajaja
Durant el dinar ens van proposar aigua de jamaica i aigua d’orxata. L’orxata aquí és d’arròs i canyella i porta un quilo de sucre ja que la fan amb una gran quantitat de llet condensada. A en Ramon li va agradar i el pare la va recordar, i feliç ens va explicar que ara entenia perquè ell recordava que li agradava la orxata, però la de Catalunya no, que diguem.

Tampoc sabia que el caldo de pollo del primer seria amb cigrons, que els vaig repartir i em vaig quedar amb tres cullerades de sopeta. Una altra cosa curiosa és la sopa seca: es veu que és qualsevol cosa que no és líquida, és a dir, espaguetis, arròs... Molts aprenentatges en un sol àpat, no?

Allà mateix ens vam trobar amb en Juan Contreras, que estava treballant fins llavors. Després de dinar vam tornar a casa seva per fer el cafè i relaxar-nos/fer feinetes pendents. Més tard uns quants ens vam moure per anar a comprar canyes de saxo, que era una cosa que havíem de fer i oblidàvem tota l’estona. Mentrestant, l’Eloi i en Joan es quedaven fent feina un altre cop, i en Ramon es va quedar conversant amb la Patricia posant-se al corrent després de 30 anys. Ell li va passar dos discos dels seus que feien de banda sonora quan vam tornar a la casa després d’haver fet una volta pel centre guiats pel Juan.

Val a dir que a aquí la gent es pren el Nadal molt en serio i d’una forma molt agoviant. Creuant una plaça em vaig haver de tapar les orelles tan fort com vaig poder. No sé encara si a en Juan li agrada aquest rollo de soroll i llum desmesurats o és que ens ho ensenyava perquè veiéssim de que va això a aquí. Crec que més aviat la segona, ja que no es parava de queixar del governador de la ciutat, que és un exfutbolista importat i es veu que la feina de polític li surt molt malament.

La seva casa, com la de molts coneguts nostres, forma part d’un barri privat on hi accedeixes identificant-te a l’entrada amb els segurates, que t’han d’apuntar la matrícula i obrir la barrera.
A la casa tenen quadres molt importants que ocupen totes les parets. El besavi d’en Juan era una escultor reconegut i fins i tot hi ha quadres heretats que eren d’ell. N’hi ha un que és el seu retrat, obra d’un «artista catalan desconocido», que molt sembla un Ramon Cases o un Rusiñol. Encara no ho han fet investigar. Són quadres curiosos i valuosos.

La família Pino són exiliats de Chile. Els seu pare era capità d’aviació de l’exèrcit que va ser fidel a Allende. Havien hagut de fugir a l’època del cop d’estat de Pinochet. El Ramon comenta que les germanes Pino, Angélica i Patricia, quan van arribar a l’escola-Institut Luís Vives, van ser un nucli social important. Es veu que sempre estaven al corrent d’on era el següent «rebentón» o «reunión» de cada cap de setmana. Era molt comú ocupar les cases amb un munt d’estudiants bevent, fumant, tocant... quan els pares marxaven; rollo peli americana, però a la mexicana.

La família d'en Juan també tenia arrels d’exili de Catalunya. El seu besavi era un escultor famós. En Juan Contreras és un best friend del pare. Era el millor còmplice d’aventures durant l'època de batxiller a l’Instituto Luís Vives. Ell va acceptar la nostra proposta perquè havia anat sovint a Barcelona i recorda amb molt amor els balls de la Plaça del Rei. Actualment sap quatre paraules en català i és el president del Museo de Culturas de la Ciudad de Cuernavaca, el MuCiC, a on tindrem el gust de tocar aquest dimecres.

Alba

Passejant per Coyoacán

 Passeig per Coyoacán el diumege 4 de desembre

Ahir va ser un dia llarguíssim així que em disculpo si l'entrada és massa extensa.

El diumenge ens vam aixecar prou d'hora, com ja era de costum des que vam arribar a Mèxic. Alguns vam menjar alguna cosa per matar el cuquet matiner, però havíem quedat amb la Leticia al mercat de Coyoacán per fer un bon esmorzar. La nit anterior, que vam anar-hi a fer el toc, vam poder comprovar amb el Google Maps que estava força a prop per distàncies mexicanes (uns 40 minuts a peu i el mateix en transport públic). 

Tot i això, l'Eratzin va insistir de tornar-nos en cotxe. Diumenge, però, vam anar passejant cap al centre l'Alba, en Francesc, en Ramon i jo (Eloi) mentre en Joan i en Genís es quedaven per fer feina. Vam arribar més d'hora que la Leticia a la plaça central de Coyoacán davant de la catedral. Es notava que era diumenge: moltes parades, gent passejant, vàries performances i una dosi raonable d'estrès, ja que sorolls i sons diversos es barrejaven de forma molt viva, però no molt plaent. Ens va sorpendre també una situació força perturbadora per a nosaltres: un concurs de bellesa caní. Personalment, penso que vestir als gossos s'hauria de considerar maltractament animal, però no em vull posar en conflictes.

Després de visitar el bonic claustre de la catedral, que estava ple de parades –resulta que les esglésies són propietat de l'estat i no de cap bisbat, així que els seus espais tenen funcions molt vàries– ens vam trobar amb la Leticia i ens va portar a la cantina La Coyoacana. Devien ser quarts de dotze, però ens hi vam quedar fins que vam sortir rodolant. Es pot dir que vam esmorzar i dinar en un sol àpat, però quan ja no podíem més i encara ens quedava menjar (no vam calcular gaire bé) van arribar en Genís i en Joan, que es van atipar amb tot el que no ens vam poder acabar.

Poc després, ens vam reunir els quatre germans per visitar el mercat d'artesanies de Coyoacán i hi vam passar força estona meravellant-nos dels diferens articles i manualitats que s'hi venien. Quan havíem fet la volta de reconeixement –encara no completa–, van venir en Francesc, en Ramon i la Leticia amb intenció que anéssim al mercat típic de Coyoacán, però jo encara no estava satisfet amb la compra, la Leticia havia de marxar i en Ramon aparentava clar cansament. Així doncs, la Leticia va acompanyar en Ramon a casa i els cinc restants vam acabar de visitar el mercat artesanal. Després de sortir satisfets amb la compra, vam avançar per Coyoacán passant per la plaça de Santa Caterina, un altre dels raconets amb encant característic d'aquella zona, per acabar arribant a una mena de centre comercial on en joan havia d'escanejar unes partitures per a uns deures del taller. Tot i que la zona ja era menys vistosa, acabàvem de veure una part de la ciutat anomenada Los Viveros de Coyoacán, un bosc molt gran de cria d'arbres que oxigenen la ciutat. 

En Francesc ens va proposar anar al centre de la ciutat amb metro, que ja no estàvem tan lluny i s'havia de veure. Vam arribar a una plaça immensa –semblant a la plaça Clarà d'Olot, però unes cinquanta vegades més gran, pel cap baix– dividida en petites placetes on a cada una es feien balls de plaça i altres activitats. Volíem acabar d'entrar fins al centre, però estava pleníssim i vam decidir passar per un espai que vam veure al mapa anomenat la Friki Plaza on els germans vam comprar el nou joc de pokemon i l'alba, un mòbil nou de trinca. Quan jo ja no podia dir ni faba, ens va sorgir el pla d'anar a fer uns tacos a prop de casa la María, a tastar els millors tacos al pastor de la ciutat –o això deien–. Vam anar-hi amb un taxista que es va interessar de forma molt divertida per la cultura catalana. Finalment, amb la María i la Sara vam anar a provar aquells tacos al pastor. Vam quedar-ne molt satisfets mentre parlàvem de la vida i manteníem la son a ratlla. Després de sopar, ens vam acomiadar de la María i la Sara i vam anar a dormir en Uber. 

És sorprenent com va canviant l'espai i no sembla que acabi mai de gaudir  de la varietat d'aquest gran país. Avui escric des d'un nou paisatge més càlid i tranquil, Cuernavaca, content de poder compartir aquests moments a qui li pugui interessar. Espero que també t'agradi, lector, saber de la nostra experiència i que ho puguem comentar quan ens tornem veure. Ens veiem aviat.

Eloi

Dinar a casa de la Maria i Concert al Foro Lenin

Dinar a casa de la Maria el dia 2 de desembre

Quan vam estar a punt, vam començar l'aventura per una ciutat de Mèxic molt carregada de gent i de paradetes de menjar i altres coses. La gent aquí és molt amable i la ciutat està molt neta. En el metro anàvem encara una mica desorientats entre les multituds, que entren i surten dels vagons amb grans esforços, empenyent descaradament, però sense cap mal rotllo.
Del sud de la ciutat vam anar fins a la Colònia Condesa, on el Francesc i jo (el Ramon) vam recordar els parcs on ens portava la mare de petits. Vam arribar a un edifici molt elegant davant del passeig Amsterdam ple d'arbres, i vam pujar a casa de la Maria, companya del Francesc de quan tenien 15 i 17 i estudiaven guitarra amb Manuel López Ramos. Vam arribar al mateix moment que la Júlia i la Sara, filles de la Maria. Vam tenir una estona de conversa dolça i amable. De dinar hi havia una amanida saltejada, un pastís de carn amb ou i un gelats de mamey i mandarina. Boníssim. Vam anar bevent alguna cerveseta i després va arribar l'Ester, una àvia súper positiva i simpàtica que ens recordava de feia temps. 

Al vespre ens vam acomiadar i vam tornar gaudint dels carrers i vam agafar el metro, que està molt ben fet però carregadíssim de gent.

Un cop a casa, vam gaudir del primer moment de relaxar-nos des de l'arribada.

L'endemà algú es lleva aviat per fer algun encàrec i pot veure els esquirols fent curses pels cables i arbres.

Concert al Foro Lenin el dia 3 de desembre:

Aquest primer concert va ser un ball de Nadales de tradició catalana, on estaven convidats amics catalans, mitjançant l'Orfeó Català, i amics d'escola i de camí de tota la vida. Les proves de so eren a les 10. Vam agafar un taxi gran amb tots els instruments. Ens van rebre de seguida els delegats i tècnics i vam anar a comprar coses per picar i ens hi vam posar malgrat que estaven assajant a l'auditori del costat del pati alguna cosa que no ens va permetre fer les proves com calia. Llavors va ser quan van començar a arribar els amics de joventuts i les famílies amigues que els joves de l'expedició ja coneixen també de molts altres intercanvis.
El concert va destacar més per la part lúdica que per la tècnica; el Francesc va fer de mestre de danses. El so no era excel·lent, però ens va importar molt poc, i, per la falta de temps, ens vam saltar algunes estructures i temes pactats. A canvi, vam guanyar una comunicació forta amb el públic.

Per ser una estrena mundial, va quedar prou simpàtica i entranyable. Va valdre la pena sobretot per la felicitat del retrobament amb llagrimeta fàcil.

En acabat va ploure fort i vam repartir-nos en dos taxis per anar a dinar on ens va portar l'amic Fernando Nava i família i la Letícia Suárez. Un restaurant normalet de menjar mexicà, però sorprenent si es compara amb els de Barcelona. La cambrera ens va demanar que la recomanéssim.
Al final del dinar, unes pastetes de confiança, de la família d'una amiga de l'Eratzin Nava. Amb certa dispersió vam acabar arribant finalment tots a casa de l’Alina i els instruments també.
Ja a la nit uns quants –Eratzin, Genís, Eloi, Alba i jo, Ramon–, tot i el cansament, vam sortir a passejar pel centre de Coyoacán, que actualment està sorprenentment ple de paradetes de coloraines, sobretot de dijous a dissabte. Al final vam entrar, ja animadets, a fer una cervesa i unes pizzes a un bar musical. Però just s'acabava el concert, que era el que ens havia cridat l'atenció. Casualment els músics van sopar a la taula del costat i així els vam poder felicitar. L'Eratzin ens va portar a casa i vam convidar-lo a venir-nos a visitar a l'estiu.

Ramon

Cartell de gira!

🥁🥁CARTELL DE GIRA🥁🥁 Ja tenim un cartell–segurament no del tot definitiu– de la gira Ballades d’Advent per Mèxic! Intentarem anar penjant fotos i vídeos perquè els catalans ens pugueu seguir! Aquestes són les dates confirmades i les estades que farem. 🇲🇽🇲🇽Este es el cartel, seguramente no definitivo, de los conciertos y localizaciones de nuestra gira “Ballades d’Advent” por México. Pueden contactar con nosotros o contratarnos mediante por correo: tomas.massana@gmail.com o tlf: +525639549557 📍03/12 | Foro Lenin CDMX | @catalonia_mex 📍07/12 | Museo de la Ciudad de Cuernavaca | @instituto_cultura_cuernavaca 📍08/12 | Concierto privado CDMX 📍09/12 | Posada IIA-UNAM CDMX | @iiaunam 📍10/12 | Concierto privado CDMX 📍11/12 | Museo Nacional de Culturas Populares CDMX-Coyoacán | @uniclub 📍16/12 | Foro Larva Guadalajara | @catalonia_mex 📍25/12 | Concierto privado Guadalajara 📍30/12 | Fiesta del Huapango Xichú-Guanajuato | @huapangoarribenox_ 📍06/01-11/01 | Estada por Veracruz.

Dia 1, Ciutat de Mèxic

Avui, divendres dos de desembre, tornem a donar vida a aquest blog després de més d’una dècada d’inactivitat. El motiu, estimats lectors, de ben segur que la majoria ja el coneixeu. Després de vuit mesos (en Panxito), catorze anys (en Joan, l’Alba, en Genís i l’Eloi) i VINT-I-CINC ANYS (en Ramon), hem tornat a Mèxic. 

Així doncs, donem per inaugurat aquest espai on compartirem el nostre dia a dia, les actuacions que anirem fent pel país, les sensacions, els sentiments i les reflexions que us vulguem fer arribar. Veureu estils d’escriptura ben diferents, esperem que els gaudiu tots! I sense més preàmbuls, aquesta va ser la nostra arribada: 01-12-22. El dijous al matí, horari català, vam comparèixer a la taquilla de la companyia d’Ibèria, alguns amb més ressaca que la que ens agradaria reconèixer. El primer gran ensurt me’l vaig endur jo (Genís). De poc que no em quedo a terra per un problema amb el nom de la reserva! Després d’una horeta convulsa a l’aeroport del Prat i molta burocràcia, ens enlairàvem cap a “Madriz” per fer escala. Moltes playeras de la selecció, algun retard amb el primer vol i la sortida del segona i gaire poca cosa més per explicar fins que vam arribar a Mèxic, en què vam tenir el segon ensurt: les maletes d’en Panxito i d’en Joan no apareixien. 

Ara bé, no us espantéssiu pas, que es veu que van volar amb el següent avió i que ens les enviaran avui mateix cap a casa. La resta del dia va ser molt bonic. Ens vam retrobar amb els nostres amics de vida, els Nava-Peralta. Van venir a rebre’ns molt emotivament l’Imayosba, l’Eratzin, la Nayeli i en Fernando. Quantes abraçades i quanta alegria! Sobretot entre els dos compadres. Durant el sopar, vam refer velles amistats i parlar de les mil-i-una. Que bonics els ponts que uneixen continents tan llunyans; que bonics, aquests que ni el pas del temps pot abatre. El dijous tancava amb el comiat i la promesa d’un retrobament quasi immediat. Ens vam posar d’acord i demà, dissabte, després del primer concert de la gira, ens portaran a descobrir la festa dels barris chilangos, quines ganes! 02-12-2022 Avui ens hem llevat a la casa on dormirem aquests dies, al barri anomenat "Colonia Educación”. És un lloc molt tranquil, a uns 35 minuts del centre amb metro. Ens deixa l’allotjament l’Alina, una gran amiga de la família, i ens fan d’amfitrions els seus pares, a qui els estem molt agraïts.

 

 Ens hem despertat ben d’hora en Panxito, en Ramon, l’Alba i jo hem anat a explorar l’entorn. Tot i que encara ens hem d’acostumar al funcionament del trànsit, ens han meravellat els carrers i els arreglaments florals dels jardins. Els colors vius de la ciutat fan un goig acollidor, i les parades de menjar al carrers ens han fet el matí. Hem esmorzat uns tamales boníssims i ens hem carregat de queviures al mercat de la colònia Educación. Ara, mentre jo teclejo les darreres línies del diari, l’Eloi repassa els exercicis del Taller amb l’elegant –tot i que una miqueeeta desafinat– piano de cua de l’Alina; l’Alba i el pare fan logística –llogística, com diu ella–, en Joan també està estudiant i en Ramon descansa a l’habitació. Per dinar, hem quedat amb la María, una altra gran amiga, i la seva família. Ens esperen moltes aventures i retrobades. Seguim en contacte, Genís.

stukat del bolet: Propera actuació a Sant Jaume de Llierca

stukat del bolet: Propera actuació a Sant Jaume de Llierca: "Aquest divendres 8 d'octubre Stukat del Bolet estarà present en l'acte reivindicatiu en contra de la planta de triatge que es pretèn fer a S..."

LOS QUE MUEVEN A MEXICO" DENISE DRESSER

Alguna vez, el periodista Julio Scherer García le pidió a Ernesto Zedillo que le hablara de su amor por México. Le sugirió que hablara del arte, de la geografía, de la historia del país. De sus montañas y sus valles y sus volcanes y sus héroes y sus tardes soleadas. El ex-presidente no supo qué contestar. Hoy es probable que muchos mexicanos tampoco sepan cómo hacerlo. Hoy el pesimismo recorre al país e infecta a quienes entran en contacto con él. México vive obsesionado con el fracaso. Con la victimización. Con todo lo que pudo ser pero no fue. Con lo perdido, lo olvidado, lo maltratado. Con la crónica de catástrofes; de corruptelas; de personajes demasiado pequeños para el país que habitan. México padece lo que Jorge Domínguez, en un artículo en Foreign Affairs, bautizó como la “fracasomanía”: el pesimismo persistente ante una realidad que parece inamovible. La propensión colectiva a pensar que la corrupción no puede ser combatida; que los políticos no pueden ser propositivos; que la sociedad no puede ser movilizada; que la población no puede ser educada; que los buenos siempre sucumben; que los reformadores siempre pierden. Por ello es mejor callar. Es mejor ignorar. Es mejor emigrar. Pero lo que nos congrega aquí hoy sugiere lo contrario. Por cada tache que se le pueda colocar a este país, existe una paloma. Más de 50 palomas. Frente a todos los motivos para cerrar los ojos están todos los motivos para abrirlos. Frente a las razones para perder la fe en México estan todas las razones para recuperarla. La determinación de Lorena Ochoa. La pluma de Carlos Fuentes. La inteligencia de Mario Molina. El profesionalismo de Cristina Pacheco. El talento de Salma Hayek. La chispa de Diego Luna. La visión empresarial de María Asunción Aramburuzavala. La imaginación de Angeles Mastretta. El humor de Carlos Monsiváis. La tenacidad de Alejandra de Cima. Las canciones de Julieta Venegas. El espíritu democrático de Margarita Zavala. La creatividad de Julieta Fierro. La forma en la cual Alondra de la Parra conduce una orquesta o Rafael Márquez mete un gol.. La labor filantrópica de Alfredo Harp Helú. El periodismo implacable de Miguel Angel Granados Chapa. La arquitectura de Teodoro González de León. La voz de Susana Zavaleta, Eugenia León, Alejandro Fernández, etc. Cada persona tendrá su propia lista, su propio pedazo del país colgado del corazón. Una lista larga, rica, colorida, voluptuosa, fragante... Una lista que debe comenzar con las palabras de la chef Marta Ortiz Chapa: “Siempre me gustó ser mexicana”. Una lista con la cual contener el pesimismo; un antídoto ante la apatía; una vacuna contra la desilusión. Una lista de lo mejor de México. Una lista para despertarse en las mañanas. Una lista para pelear contra lo que Susan Sontag llamó “la complicidad con el desastre”. Una lista como la compilada por la revista “Quién” hoy, pero que en mi propio caso va más allá de ello para incluir todo lo que yo amo de mi país. Los murales de Diego Rivera. Las enchiladas, los tacos, etc. Las mariposas en Michoacán. El cine de Alfonso Cuarón. El valor de Emilio Alvarez Icaza. Los huevos rancheros y los chilaquiles con pollo. El mole negro de Oaxaca. Los libros de Elena Poniatowska. La decencia de Germán Dehesa. Los tacos al pastor con salsa y cilantro. El mar en Punta Mita. La poesía de Efraín Huerta. El Espacio Escultórico al amanecer. Cualquier Zócalo, cualquier domingo. Nuestro hermoso país lleno de riqueza y cultura. La forma en que los mexicanos se besan y se saludan y se dicen “buenas tardes” al subirse al elevador. Las fiestas ruidosas los sábados por la tarde. La casa de Luis Barragán. Los amigos que siempre tienen tiempo para tomarse un tequila. Los picos coloridos de las piñatas. Las casas de Manuel Parra. Las bugambilias y los alcatraces y los magueyes. Las caricaturas de Naranjo y los cartones de Calderón. El helado de guanábana. La talavera de Puebla. Las fotografías de Graciela Iturbide. Los mangos con chile parados en un palo de madera. Las comidas largas y las palmeras frondosas. Las mujeres del grupo Semillas y las mujeres que luchan por otras – todavía – en Ciudad Júarez. Y más allá de este recinto y este reconocimiento a cincuenta personas, habría que aprovechar la ocasión para pensar un momento en todos aquellos que también mueven a México. Sus habitantes. Ese país habitado por millones de hombres y mujeres mexicanas que se levantan al alba a prender la estufa, a preparar el desayuno, a remojar el arroz, a planchar los pantalones, a terminar la trenza, a correr detrás del camión, a trabajar donde puedan y donde les paguen por hacerlo. El país de muchas mujeres y hombres que duermen poco porque cargan con mucho. México,es más que la corrupción, que el narcotráfico, que la injusticia social y jurídica. Mexico es corazón, lucha, entrega, pasión, en que otro país se vive como en el nuestro, con 50.00 pesos al día y todavía se jactan en decir que somos flojos, oportunistas; ya basta mexicanos, despertemos y mostremos al mundo de lo que estamos hechos, de garra, de fuerza, de amor... De allí que se vuelva imperativo celebrar a aquellos que están en la lista de quienes mueven a México, y al mismo tiempo reflexionar en lo mucho que falta por hacer. Pensar en un México menos cupular y más ciudadano. Menos elitista y más democrático. Menos interesado en retener las oportunidades insólitas que tienen algunos y más interesado en crearlas para otros. De lo que se trata, en esencia, es de cambiar la forma geométrica del país. Pasar del triángulo al rombo. Crear una amplia clase media poblada por personas con voz, con derechos, con oportunidades para generar riqueza y acumularla. Crear mexicanos, emprendedores, educados, competitivos, meritocráticos porque el país les permite serlo. Crear un sistema económico que promueva la movilidad social en vez de permitir la perpetuacion de obstáculos que la inhiben. Y vivir todos los días con esa lista de lo mejor y lo posible para así pelear contra la lógica enraizada del “por lo menos”: “por lo menos hay paz social; “por lo menos” la pobreza extrema ha disminuido un poco; “por lo menos no ocupamos el último lugar en las evaluaciones PISA de educación”. Hoy, la lógica compartida del “por lo menos” equivale a una defensa de la mediocridad. Equivale a una apología del status quo que beneficia a pocos y perjudica a muchos. México sólo será un país mejor cuando sus habitantes dejen de pensar en términos relativos y empiecen a exigir en términos absolutos. Cuando se conviertan en profetas armados con una visión de lo que podría ser. Cuando empuñen lo que Martin Luther King llamó “coraje moral”. Cuando vociferen que los bonos sexenales y la rapacidad de los sindicatos y la educación atorada y el desempleo constante y la inseguridad lacerante son realidades que ningún mexicano está dispuesto a aceptar. Porque si nadie alza la vara, el país seguirá viviendo – aplastado - debajo de ella. Porque si sólo 50 personas exigen que las cosas cambien, nunca lo harán. Porque si los mexicanos siguen habitando el laberinto de la conformidad, sera muy difícil sacudir al país desde allí. Quienes pueblan esta lista saben que hay tanto por hacer; tanto por cambiar; tantos sitios donde amontonar el optimismo. El optimismo de la voluntad frente al pesimismo de la inteligencia. El optimismo perpetuo que se convierte en multiplicador.El optimismo que debe llevar, espero – a cada uno de los presentes – a hacer una declaración de fe, como la frase que acuñó Rosario Castellanos. Una filosofía personal para ver y andar, vivir y cambiar, participar y no sólo presenciar. Una filosofía para compartir la terca esperanza de quien habla hoy y acompaña a los premiados. La convicción inquebrantable de mejorar a México. De restañar a la República. De volver a México un país de ciudadanos. Un lugar poblado por personas conscientes de sus derechos y dispuestos a contribuir para defenderlos. Dispuestos a llevar a cabo pequeñas acciones que produzcan grandes cambios. Dispuestos a sacrificar su zona de seguridad personal para que otros la compartan. Yo creo que ser de clase media en un país con cuarenta millones de pobres es ser privilegiado. Y los privilegiados tienen la obligación de regresar algo al país que les ha permitido obtener esa posición. Porque para qué sirve la experiencia, el conocimiento, el talento, si no se usa para hacer de México un lugar más justo? Para qué sirve el ascenso social si hay que pararse sobre las espaldas de otros para conseguirlo? Para qué sirve la educación si no se ayuda a los demás a obtenerla? Para qué sirve la riqueza si hay que erigir cercas electrificadas cada vez más altas para defenderla? Para qué sirve ser habitante de un país si no se asume la responsabilidad compartida de asegurar vidas dignas allí? Yo creo en la obligación ciudadana de vivir en la indignación permanente: criticando, denunciando, proponiendo, sacudiendo. Porque los buenos gobiernos se construyen a base de buenos ciudadanos y sólo los inconformes lo son. Yo creo que muchos de los miembros de esta lista logran hacer cosas extraordinarias. Aquellos que hacen más que pararse en fila y en silencio. Individuos que pelean por los derechos de quienes ni siquiera saben que los tienen. Alejandro Martí, denunciando a los policías cómplices y acorralando a los políticos que los protegen. Carmen Aristegui, lidereando la oposición contra la impunidad y concientizando al país sobre sus efectos. María Elena Morera, sacudiendo a una sociedad altergada y ayudándola a discernir el papel que debería desempenar. Miguel Angel Granados Chapa, defendiendo—con su columna -- la humanidad esencial de quienes la han perdido y ayudándolos a recuperarla. Ellos y tantos más, héroes y heroínas de todos los días. Ombudsmans cotidianos. Yo creo que mientras existan individuos como muchos de los que hoy celebramos – encendidos, comprometidos, preocupados – el contagio continuará, poco a poco, y a empujones como todo lo que vale la pena. El monólogo de los líderes se convertirá en el coro de la población. La exasperación de los ciudadanos construirá cercos en torno a los políticos. Yo creo que un día – no tan lejano, quizás – habrá un diputado que suba a la tribuna y exija algo a nombre de la gente que lo ha elegido. En lugar de mirar con quién se codea en el poder, mirará a quienes lo llevaron allí. Y México será otro país, otro. Yo creo que eso es posible, pero sólo ocurrirá cuando la fe los mexicanos aplaudidos por la revista “Quien” se vuelva la convicción de muchos. Cuando la crítica fácil se traduzca en la participación transformadora. Cuando la creencia en el cambio se concretice en acciones diarias para asegurarlo. Cuando más mexicanos memoricen las palabras de mi amigo – el empresario y filántropo -- Manuel Arango: “El que no sepa qué hacer por México que se ponga a saltar en un solo pie y algo se le ocurrirá”. Cuando saltando juntos logremos, de verdad, mover mejor a México. -- "Pensar es fácil.....Actuar es un poco más difícil, pero actuar como se piensa es lo más difícil"

Calendari