LOS QUE MUEVEN A MEXICO" DENISE DRESSER

Alguna vez, el periodista Julio Scherer García le pidió a Ernesto Zedillo que le hablara de su amor por México. Le sugirió que hablara del arte, de la geografía, de la historia del país. De sus montañas y sus valles y sus volcanes y sus héroes y sus tardes soleadas. El ex-presidente no supo qué contestar. Hoy es probable que muchos mexicanos tampoco sepan cómo hacerlo. Hoy el pesimismo recorre al país e infecta a quienes entran en contacto con él. México vive obsesionado con el fracaso. Con la victimización. Con todo lo que pudo ser pero no fue. Con lo perdido, lo olvidado, lo maltratado. Con la crónica de catástrofes; de corruptelas; de personajes demasiado pequeños para el país que habitan. México padece lo que Jorge Domínguez, en un artículo en Foreign Affairs, bautizó como la “fracasomanía”: el pesimismo persistente ante una realidad que parece inamovible. La propensión colectiva a pensar que la corrupción no puede ser combatida; que los políticos no pueden ser propositivos; que la sociedad no puede ser movilizada; que la población no puede ser educada; que los buenos siempre sucumben; que los reformadores siempre pierden. Por ello es mejor callar. Es mejor ignorar. Es mejor emigrar. Pero lo que nos congrega aquí hoy sugiere lo contrario. Por cada tache que se le pueda colocar a este país, existe una paloma. Más de 50 palomas. Frente a todos los motivos para cerrar los ojos están todos los motivos para abrirlos. Frente a las razones para perder la fe en México estan todas las razones para recuperarla. La determinación de Lorena Ochoa. La pluma de Carlos Fuentes. La inteligencia de Mario Molina. El profesionalismo de Cristina Pacheco. El talento de Salma Hayek. La chispa de Diego Luna. La visión empresarial de María Asunción Aramburuzavala. La imaginación de Angeles Mastretta. El humor de Carlos Monsiváis. La tenacidad de Alejandra de Cima. Las canciones de Julieta Venegas. El espíritu democrático de Margarita Zavala. La creatividad de Julieta Fierro. La forma en la cual Alondra de la Parra conduce una orquesta o Rafael Márquez mete un gol.. La labor filantrópica de Alfredo Harp Helú. El periodismo implacable de Miguel Angel Granados Chapa. La arquitectura de Teodoro González de León. La voz de Susana Zavaleta, Eugenia León, Alejandro Fernández, etc. Cada persona tendrá su propia lista, su propio pedazo del país colgado del corazón. Una lista larga, rica, colorida, voluptuosa, fragante... Una lista que debe comenzar con las palabras de la chef Marta Ortiz Chapa: “Siempre me gustó ser mexicana”. Una lista con la cual contener el pesimismo; un antídoto ante la apatía; una vacuna contra la desilusión. Una lista de lo mejor de México. Una lista para despertarse en las mañanas. Una lista para pelear contra lo que Susan Sontag llamó “la complicidad con el desastre”. Una lista como la compilada por la revista “Quién” hoy, pero que en mi propio caso va más allá de ello para incluir todo lo que yo amo de mi país. Los murales de Diego Rivera. Las enchiladas, los tacos, etc. Las mariposas en Michoacán. El cine de Alfonso Cuarón. El valor de Emilio Alvarez Icaza. Los huevos rancheros y los chilaquiles con pollo. El mole negro de Oaxaca. Los libros de Elena Poniatowska. La decencia de Germán Dehesa. Los tacos al pastor con salsa y cilantro. El mar en Punta Mita. La poesía de Efraín Huerta. El Espacio Escultórico al amanecer. Cualquier Zócalo, cualquier domingo. Nuestro hermoso país lleno de riqueza y cultura. La forma en que los mexicanos se besan y se saludan y se dicen “buenas tardes” al subirse al elevador. Las fiestas ruidosas los sábados por la tarde. La casa de Luis Barragán. Los amigos que siempre tienen tiempo para tomarse un tequila. Los picos coloridos de las piñatas. Las casas de Manuel Parra. Las bugambilias y los alcatraces y los magueyes. Las caricaturas de Naranjo y los cartones de Calderón. El helado de guanábana. La talavera de Puebla. Las fotografías de Graciela Iturbide. Los mangos con chile parados en un palo de madera. Las comidas largas y las palmeras frondosas. Las mujeres del grupo Semillas y las mujeres que luchan por otras – todavía – en Ciudad Júarez. Y más allá de este recinto y este reconocimiento a cincuenta personas, habría que aprovechar la ocasión para pensar un momento en todos aquellos que también mueven a México. Sus habitantes. Ese país habitado por millones de hombres y mujeres mexicanas que se levantan al alba a prender la estufa, a preparar el desayuno, a remojar el arroz, a planchar los pantalones, a terminar la trenza, a correr detrás del camión, a trabajar donde puedan y donde les paguen por hacerlo. El país de muchas mujeres y hombres que duermen poco porque cargan con mucho. México,es más que la corrupción, que el narcotráfico, que la injusticia social y jurídica. Mexico es corazón, lucha, entrega, pasión, en que otro país se vive como en el nuestro, con 50.00 pesos al día y todavía se jactan en decir que somos flojos, oportunistas; ya basta mexicanos, despertemos y mostremos al mundo de lo que estamos hechos, de garra, de fuerza, de amor... De allí que se vuelva imperativo celebrar a aquellos que están en la lista de quienes mueven a México, y al mismo tiempo reflexionar en lo mucho que falta por hacer. Pensar en un México menos cupular y más ciudadano. Menos elitista y más democrático. Menos interesado en retener las oportunidades insólitas que tienen algunos y más interesado en crearlas para otros. De lo que se trata, en esencia, es de cambiar la forma geométrica del país. Pasar del triángulo al rombo. Crear una amplia clase media poblada por personas con voz, con derechos, con oportunidades para generar riqueza y acumularla. Crear mexicanos, emprendedores, educados, competitivos, meritocráticos porque el país les permite serlo. Crear un sistema económico que promueva la movilidad social en vez de permitir la perpetuacion de obstáculos que la inhiben. Y vivir todos los días con esa lista de lo mejor y lo posible para así pelear contra la lógica enraizada del “por lo menos”: “por lo menos hay paz social; “por lo menos” la pobreza extrema ha disminuido un poco; “por lo menos no ocupamos el último lugar en las evaluaciones PISA de educación”. Hoy, la lógica compartida del “por lo menos” equivale a una defensa de la mediocridad. Equivale a una apología del status quo que beneficia a pocos y perjudica a muchos. México sólo será un país mejor cuando sus habitantes dejen de pensar en términos relativos y empiecen a exigir en términos absolutos. Cuando se conviertan en profetas armados con una visión de lo que podría ser. Cuando empuñen lo que Martin Luther King llamó “coraje moral”. Cuando vociferen que los bonos sexenales y la rapacidad de los sindicatos y la educación atorada y el desempleo constante y la inseguridad lacerante son realidades que ningún mexicano está dispuesto a aceptar. Porque si nadie alza la vara, el país seguirá viviendo – aplastado - debajo de ella. Porque si sólo 50 personas exigen que las cosas cambien, nunca lo harán. Porque si los mexicanos siguen habitando el laberinto de la conformidad, sera muy difícil sacudir al país desde allí. Quienes pueblan esta lista saben que hay tanto por hacer; tanto por cambiar; tantos sitios donde amontonar el optimismo. El optimismo de la voluntad frente al pesimismo de la inteligencia. El optimismo perpetuo que se convierte en multiplicador.El optimismo que debe llevar, espero – a cada uno de los presentes – a hacer una declaración de fe, como la frase que acuñó Rosario Castellanos. Una filosofía personal para ver y andar, vivir y cambiar, participar y no sólo presenciar. Una filosofía para compartir la terca esperanza de quien habla hoy y acompaña a los premiados. La convicción inquebrantable de mejorar a México. De restañar a la República. De volver a México un país de ciudadanos. Un lugar poblado por personas conscientes de sus derechos y dispuestos a contribuir para defenderlos. Dispuestos a llevar a cabo pequeñas acciones que produzcan grandes cambios. Dispuestos a sacrificar su zona de seguridad personal para que otros la compartan. Yo creo que ser de clase media en un país con cuarenta millones de pobres es ser privilegiado. Y los privilegiados tienen la obligación de regresar algo al país que les ha permitido obtener esa posición. Porque para qué sirve la experiencia, el conocimiento, el talento, si no se usa para hacer de México un lugar más justo? Para qué sirve el ascenso social si hay que pararse sobre las espaldas de otros para conseguirlo? Para qué sirve la educación si no se ayuda a los demás a obtenerla? Para qué sirve la riqueza si hay que erigir cercas electrificadas cada vez más altas para defenderla? Para qué sirve ser habitante de un país si no se asume la responsabilidad compartida de asegurar vidas dignas allí? Yo creo en la obligación ciudadana de vivir en la indignación permanente: criticando, denunciando, proponiendo, sacudiendo. Porque los buenos gobiernos se construyen a base de buenos ciudadanos y sólo los inconformes lo son. Yo creo que muchos de los miembros de esta lista logran hacer cosas extraordinarias. Aquellos que hacen más que pararse en fila y en silencio. Individuos que pelean por los derechos de quienes ni siquiera saben que los tienen. Alejandro Martí, denunciando a los policías cómplices y acorralando a los políticos que los protegen. Carmen Aristegui, lidereando la oposición contra la impunidad y concientizando al país sobre sus efectos. María Elena Morera, sacudiendo a una sociedad altergada y ayudándola a discernir el papel que debería desempenar. Miguel Angel Granados Chapa, defendiendo—con su columna -- la humanidad esencial de quienes la han perdido y ayudándolos a recuperarla. Ellos y tantos más, héroes y heroínas de todos los días. Ombudsmans cotidianos. Yo creo que mientras existan individuos como muchos de los que hoy celebramos – encendidos, comprometidos, preocupados – el contagio continuará, poco a poco, y a empujones como todo lo que vale la pena. El monólogo de los líderes se convertirá en el coro de la población. La exasperación de los ciudadanos construirá cercos en torno a los políticos. Yo creo que un día – no tan lejano, quizás – habrá un diputado que suba a la tribuna y exija algo a nombre de la gente que lo ha elegido. En lugar de mirar con quién se codea en el poder, mirará a quienes lo llevaron allí. Y México será otro país, otro. Yo creo que eso es posible, pero sólo ocurrirá cuando la fe los mexicanos aplaudidos por la revista “Quien” se vuelva la convicción de muchos. Cuando la crítica fácil se traduzca en la participación transformadora. Cuando la creencia en el cambio se concretice en acciones diarias para asegurarlo. Cuando más mexicanos memoricen las palabras de mi amigo – el empresario y filántropo -- Manuel Arango: “El que no sepa qué hacer por México que se ponga a saltar en un solo pie y algo se le ocurrirá”. Cuando saltando juntos logremos, de verdad, mover mejor a México. -- "Pensar es fácil.....Actuar es un poco más difícil, pero actuar como se piensa es lo más difícil"

Dimecres 14 de gener: a casa

Després d'uns viatge ple de turbulències i al cap de 5 hores de vol (1 hora abans del previst ja que el vent ens empenyia) vem arribar ben cansats a Barcelona) entre pitos i flautes feia ja unes quantes hores (40) que no ens havíem ficat al llit. Vam haver d'avisar a l'Eulàlia de que ja erem a Barcelona i que quan acabéssim de recollir l'equipatge ens esperés fora (sense aparcar) que ja estaríem ben a punt.
L'àvia Joana, molt espabilada ella, ja sabia que féiem una hora aviat perquè ho acabava de veure al teletext, i d'aquesta manera va arribar molt a punt.

Vam córrer fins a l'Hospìtal de Barcelona ja que aquest dia havien programat la operació de l'àvia Antònia i vem ser a temps per fer-li un petó abans no entrés al quiròfan, també hi eren molts germans de la mare i l'avi Ramon. L'àvia va estar molt contenta de poder veure els seus néts mexicans en un moment tant especial.

A continuació va venir l'esmorzar a casa dels avis Tomàs Aymerich, i finalment, el darrer viatge en furgoneta (la Montserrat va col·laborar en la conducció) abans d'arribar sans, estalvis, esgotats i feliços a casa.

Dimarts 13 de gener: periple aeronàutic i dia curt

A les dotze havíem d'acabar de fer les maletes perquè a les 2 de la matinada ens venia a buscar una furgoneta que envia en Ferrnando per dur-nos a l'aeroport, per ser-hi a les 3 ja que el nostre avió sortia a les 6. Al arribar a l'aeroport estaven pintant tot una brigada de treballadors. Al cap de mitja hora ja ho tenien a punt per començar a facturar l'equipatge. Entre tots haviem arribat a reduir maletes però tot i aixi anavem molt carregats: 9 mateles grans, 6 motxilles o bosses de ma i 4 instruments; alguns compartien funda: acordió, guitarra romàntica, guitarra de golpe, viola i jarana.

L'avió va ser puntual: a les 6 ens enlairàvem, vam fer escala a Monterrey i a New York. On també haviem de fer canvi de terminal (sort que les matetes anaven directament a Barcelona). A l'aeroport Kennedy ens vam haver d'esperar una mica, però vam aprofitar per menjar pizzes i uns entrepans molt dolents d'amanida. Hi havíem arribat a la 1 i l'avió estava programat per sortir a les 5 hora nostra (les 6 per ells).

Dilluns 12 de gener: epíleg arqueològic

Ens llevem i esmorzem amb l'Alina- Ens preparem per anar a Teotihuacan, amb el Mârio i l'Alfonsito. Anem tots en el mateix cotxe (de 5 places, i som 9 en total) a Mèxic això no importa gens.

Teotihuacan és un lloc impresionant. La piràmide del Sol (la vem pujar 267 esglaons), la de la Lluna i el temple de Quetzalcóatl. Les extensions só amples i llarguesi hi ha "piràmides" al llarg de tot el passeig.
En Genís es va comprar un bonic jocs d'escacs, amb motius azteques fent de peces. Tornem a casa que l'Hermelinda ens ha preparat un sopar deliciós- Una sopeta amb pollatres, blat de moro i arròs.

Ha vingut a acomiadar-se la Rosa. Ja és la recta final del nostre magnífic viatge. L'Alina, La Rosa i el Panxito havien tocat de joves al mateix grup: Tlalli, que amb la llengua nahuatl vol dir TERRA. Es fan tots tres unes fotos històriques.

Diumenge 11 de gener: reunió de comiat

Ens despertem aviat i la casa està en silenci però ja fa una estona que ha arribat l’Alina des de Singapur. El Mario, l’Alfonsito i ella han vingut a passar uns dies amb els seus pares. Hermelinda ha cuinat un exquisit pozole que ens espera per ser esmorzat. La casa està plena de germans del Mario que l’han vingut a rebre (feia tres anys que no es veien).
A la tarda convidem a molts amics a la festa de comiat que organitzem a casa de l’Alina. Ve tota una colla.: els Taibo, la Leticia, el Tonalli, els Nava, els Carral Escamilla. Intercanvi de regals, menjar, begudes, cançons.... Sobretot un total gaudi de la companyia i llàgrimes al fer-nos les abraçades de comiat. (MMM)

Dissabte 10 de gener: retrobem amics a la Ciutat de Mèxic

Passem tota la nit a l’autobús que ens porta de Veracruz fins al DF.
N’hi ha qui pot dormir tota la nit i n’hi ha que no. Un accident a l'autopista que ens fa arribar dues hores tard.
Ens ve a rebre en Fernando N. (el Doctor Vaquero), que ja havia anat a les 6, veient el retard havia tornat a casa i torna un altre cop a les 8. Ens porta fins a casa dels Ramírez, els pares del Rafael i l’Alina. Ella, amiga del Francesc des de la infantesa, arriba amb la seva família aquesta matinada des de Singapur, on viuen fa més de 10 anys.

Quan nosaltres arribem l’Hermelinda ens prepara un bon esmorzar. El Dr. Vaquero ens ve a buscar per dur-nos a una visita al Estadi Azteca (estadi on juguen l’equip del América) i anar plegats a dinar a casa del Jorge i la Ingrid.

Tenen una casa molt gran i plena de libres. Els nens passen l'estona jugant. Les nenes s’organitzen i ens conviden a un espectacle de percussió dalt d’una caseta de fusta que tenen instal•lada al jardí. La parella ténen dos fills: Jorge (15 anys) i Armando (10 anys). A mitja tarda arriben la Leticia i en Tonalli. Els adults se la passen cantant, tocant i xerrant. Hi ha moments que coincidim mainada i adults cantant i tocant. La nostra família participem a la vetllada amb les nostres cançons catalanes: el rossinyol, el poder del cant, que tinguem sort.... L’Alba toca l’acordió, en Joan el piano i la guitarra, en Genís i l’Eloi el piano. La gent de la casa son artistes: el Jorge pare toca la guitarra i el piano, el fill canta molt bé i balla, i la Ingrid és pianista i canta molt bé. El Fernando i en Francesc amb la música de les posadas es posen a improvisar i parlen de tothom, de la festa i del moment. Ens fan riure molt a tots. Acabem la vetllada amb unes pizzes cantant cançons dels Beatles i mexicanes: de les més boniques.

Divendres 9 de gener: les meravelles de Santiago

Hem dormit molt bé. Hem fet un esmorzar de festa. Abundós i boníssim. Llavors la Silvia ens acompanya cap a la plaça i pel camí ens fa entrar a fer la visita a una casa particular, d'uns parents seus, i la majordona ens obre. Hi ha tot el mobiliari original del S XIX, impressionant. Com a casa bona del tròpic molta vida es fa a la terrassa coberta que dona al jardí. Ens fem unes fotos en aquest entorn. Sortim a veure el cap olmeca colossal de la plaça (el més gran trobat fins ara), passem pel mercat i entrem al museu de Santiago Tuxtla. El guia ens fa explicacions molt interessants sobre la cultura olmeca, precursora de totes les mesoamericanes. Actualment se suposa que les llengües de la família zoquiana (mixe, zoque, popoluca) són descendents dels antics olmeques, la mesopotània del Golf de Mèxic.
Avui hi ha previst un dia de camp al rancho d'en Diego. Abans, però, fem encara una altra visita a una propietat particular, plena de fruiters tropicals, i des d'on es pot veure un altre salt d'aigua. És una visita ràpida perquè ja ens espera el dinar amb tota la colla d'amics dels nostres amfitrions que vam conèixer el dia anterior.
El lloc és molt agradable. Paissatge verd, prats inmensos, arbres frondosos, un bon trio de músics locals amb arpa, jarana i guitarra, que canten cançons d'Amèrica llatina alternant amb música jarocha (en Francesc s'hi afegeix puntualment amb la seva jarana primera, i també el nostre amic Diego que canta algunes cançons amb ells).

Després del menjar excel·lent i abundant sota la palapa hi ha una piñata pels nens i passeig a cavall (en Genís s’hi passeja amb la Jimena i després ho fa l’Eloi), tot això en família i en un paisatge incomparable.

Tornem a casa i ens acomiadem del Diego fill, de la Joselyn, Jimena i Diego.
Els amics ha d'anar a Xalapa i de camí ens acompanyen a Veracruz fins a casa del Fernando U. Ens despedim de la Sílvia i el Diego amb fortes abraçades tot agraint el seu acolliment i les seves atencions.

Les noies i en Fernando en principi ens esperaven a dinar, la Laura havia fet dues lassanyes boníssimes que escalfem i sopem feliços. Hi estem molt bé, a cals Urdapilleta, Una gent fantàstica, amb molt poques hores hem fet molta feina de construir una agradable coneixença amb les noies i fills i reforçar la vella i forta amistat d’en Francesc i en Fer. El temps ha passat volant i al final anem a la Terminal, arribant amb molt poc marge de temps per agafar l’autobús.

Dijous 8 de gener: la Sierra de los Tuxtlas

Després d’esmorzar anem amb els Diegos, la Silvia i la Jocelyn a les cascades d’Eyipantla, on prenem cocos naturals o amb ginebra, i després ens els mengem amb salsa.

Tot seguit anem al llac de Catemaco, pugem a una petita barca amb motor que navega per mig de la llacuna fins a una illa on hi ha uns micos que hi viuen (espècie que han fet arribar uns científics universitaris per veure com s’adaptaven a l’entorn) Visitem una reserva natural Ecològica de Nanciyaga, espai turístic protegit amb finalitats de conservació total de la natura: ens ensenyen el funcionament dels temazcales, ens fem una mascareta amb una mena de fang molt natural, participem a una “limpia” que ens fa un xaman local, bevem aigua mineral d’un “manantial” amb un got fet de fulles.....

El vespre arribem a casa i han preparat un sopar on hi venen uns amics del Diego i la Silvia, són uns matrimonis que es troben cada setmana per fer col•loquis musicals.
Els cantem unes quantes cançons catalanes i agraïm la resposta emotiva i entusiasta que rebem d’ells, els hem robat el cor. Els amfitrions són feliços de poder compartir els seus convidats amb les seves amistats. Acabem cantant amb ells plegats.

Els nens es capbussen a la piscina després del sopar (tot i la perplexitat dels nostres amfitrions, ja que per a ells aquests dies fa fred). Deuen pensar que estem bojos, però admiren la nostra tolerància i valentia.

Dimecres 7 de gener: un vol a Veracruz

Ens llevem a les 5 del matí ja que l’avió de Veracruz surt a les 7 de l’aeroport de Guadalajara. La Maite i en Joan es lleven d’hora per acompanyar-nos “que buena onda”. Malauradament ens han informat malament de la terminal on hem d’embarcar; hem de córrer amb l’ajudant mosso de càrrega i en Joan no ens podrà seguir; la Maite arriba a temps per abraçarnos quan les maletes estan documentades.

L’avió surt puntual però fa escala a Monterrey on ens cal esperar 20 minuts (sense sortir de l’avió, però). Arribem a l’aeroport i ens venen a rebre el germà i la mare de l’Alejandra, la nostra amiga del mariachi de Barcelona. Ens sorprèn l’ambient calorós de Veracruz, però en realitat ha entrat “norte” i per la gent d’allà fa més aviat fred, com bé saben els que ja hi han estat en altres ocasions.

Ens porten al port on hi ha el cafè de la Parroquia (lloc obligat d’anar a esmorzar quan estàs a Veracruz). Venen a esmorzar amb nosaltres els grans amics del Francesc la Rosamaría Oliart i el Fernando Urdapilleta. La tertúlia dura una hora, els records; el temps que feia que no es veien en Fer i en Panx (més de 26 anys!!!) no es nota: el to de la relació és el de sempre; l’amistat és forta i les primeres experiències que van passar com a músics i aventurers no s’esborraran mai.

Passem pel poble de Tlacotalpan, lloc de visita obligada per la seva bellesa en la construcció, i disposició. Visitem una casa-museu. És el poble natal d’un gran compositor de cançons: Agustín Lara. Aviat es celebrarà com cada any la festa de la Candelaria, tota la vida anual de la Vila gira entorn a aquest esdeveniment, cabdal per a la cultura local, molt especialment per la música i la poesia.

Arribem a dormir a Santiago Tuxtla, a casa d’en Diego i la Silvia. Molt elegant, plena de detalls i artesanies. Al jardí hi tenen una piscina. Els nens aprofiten per fer una capbussada.

Dimarts 6 de gener. de Zacatecas a Guadalajara

Finalment sí que han passat els reis. Van portar una rosca i xocolata Abuelita i amb això vam esmorzar de picnic a l'alfombra de l'habitació del motel.
Visitem la mina el Edén. Zacatecas és zona minera. Es va explotar aquesta mina durant 300 anys i ara en fa 30 que ja no s'hi treballa i només està destinada a les visites turístiques.
Els miners hi treballaven en condicions infrahumanes. Eren indígenes que hi deixaven la pell per un miserable sou que no els permetia ni viure. La visita va ser molt interessant sobretot perquè el guía hi posava molta salsa en les seves explicacions.

A la tarda anem a Guadalajara a menjar la “rosca de reis” aviam qui li toca el “monito” que haurà de pagar els tamales el dia de la Candelera. Ens esperen els cosins amb tota la taula ja ben parada.

Dilluns 5 de gener de 2009: de San Luís a Zacatecas

Hem dormit a Sant Luis Potosi, ens llevem i anem cap al centre de la ciutat. Él centre de San Luís és tot ple d’esglésies. Aparquem i ens passegem per la zona on tot són òptiques. En Francesc aprofita l’avinentesa per demanar que li facin unes ulleres graduades de l'astigmatisme en una hora, i ho aconsegueix.

Volem a esmorzar a la Plaça San Francisco, on ens ha aconsellat en Rafael. És un bonic lloc ple de girasols en una plaça plena d'Esglésies (3) tota la ciutat éstà plena de monuments, jardins i fonts... és molt agradable. Mengem una deliciosa xocolata i uns desitjats hotcakes.

Tornem a la furgoneta i ens encaminem a la ciutat de Zacatecas, on també hi ha molt per veure. Agafem una autopista que no fa cap corba i travessa extensions molts amples plenes de vegetació semidesèrtica: nopales, atzavares, i una mena de palmera que no havíem vist mai (tronc com d'arbre i les fulles com de margalló). El paisatge és per a nosaltres força insòlit.

Arribem a la ciutat i un cop instal·lats anem a recórrer el que podem del centre, sopem, comprem alguna artesania i anem a dormir al Motel, no tant luxós com el de la nit anterior, però no per això menys agradable.
Aquesta nit és la Nit de Reis... però aquí no passaran per nosaltres, que ja han passat. Un viatge així val molt més. (MMM)

Diumenge 4 de gener de 2009: esport d'aventura i motel sospitós

Ens hem llevat relativament aviat amb la idea d’aprofitar el dia gaudint de la natura incomparable. Prop de Ciudad Valles hi ha un munt de salts d’aigua i decidim anar a Micos, paratge també conegut com a Pago Pago. És una mica al Nord de la ciutat, sempre en territori ténék.

Pel camí despatxem unes gordites i un bon menudo. Arribem sense problemes. El paisatge és magnífic, valen la pena els 14 kilòmetres per camí de terra.

Aparquem i baixem cap al riu. Hi ha botiguetes, establiments on couen pollastres i elotes, lloc per acampar i guies que ofereixen armilles flotadores i diversos serveis: brinco de cascadas, kayak, rappel, passeig en barqueta... després d’uns moments d’indecisió i valoració decidim contractar un descens pel riu nedant i saltant per les cascades. Comprem unes sabatilles d’aigua i ens posem en les mans del guia Ino. La mare ens esperarà tot llegint. Mentrestant ja hem fet la digestió.

El guia és d’una professionalitat total, molt agradable. Ens guarda la màquina de fotos en una bossa hermética. Un noi de Guadalajara que va tot sol s’afegeix al nostre grupet. Pugem a la carretera per una escala i caminem una estona fins arribar, riu amunt, a l’inici del nostre descens. Llavors ens fiquem sota d’un salt d’aigua i comencem l’aventura. Tornem nedant al lloc on espera la mare, i hi haurà fins uns 10 salts diferents en total, el més alt d’uns 8 metres o més. Pel camí en Genís agafa fred i es troba malament, el guia Ino té cura d’ell i l’ajuda a baixar per la vora, l’anima i el posa al sol perquè s’escalfi. El darrer tram crida una de les barquetes perquè el rescatin.

Quan arribem amb la mare, al Genís ja li han passat tots els mals, i fem un dinar amb elotes i pollastres a la brasa, repassem les botiguetes i tornem al cotxe per seguir el nostre viatge. S’ha fet tard, desestimem els altres paratges aquàtics i decidim marxar d’aquesta increíble “Aguasteca” ( Huasteca). Volíem anar a la Media Luna, prop de Rioverde, però hem de fer kilòmetres cap a la capital estatal, San Luís Potosí. La resta de la tarda i el vespre és de carretera. Hem de parar a fer un parell de cafès i benzina. Després una llarga i recta autopista de peatge en molt bon estat, amb la singularitat que no és pas de doble carril. Hi ha poca circulació i els avançaments són fàcils. Pel camí parem a una àrea d’autopista, moderna i per nosaltres molt curiosa, mengem hamburgueses i burritos (per primer cop a Mèxic) i seguim.

A San Luis Potosí ens entaforem en un Motel, una mena de cosa estranya que olora a blanqueig: hi ha una caseta de control on una veu femenina ens ordena passar a la 52, fem cas: el garatge és obert, aparquem el cotxe i mirem a dins: és una suite d’un cert glamour amb un sol llit matrimonial molt gran, un sofà i terra de fusta, dos televisors grans, tot molt net i molt automàtic. Tanquem el garatge i estenem roba molla damunt la “cajuela”del cotxe. L’Eloi seguirà dormint al seient de darrere, en Joan va al sofà i els altres quatre hi cabem al llit. Mirem una mica la tele però aviat caiem als braços de Morfeu.

Analitzem: l’habitació val 300 pesos. Molt barata. Hi haurà extres?. Podem demanar esmorzar a la suite. 150 costa cada persona de més. No sabem què ens cobraran al final, però és molt còmode. No operació formiga. Targeta de crèdit. Privacitat i higiene total. Farem el que ens diguin, no ens posarem aquesta gent en contra. (FTA)

Postdata: al final no ens han cobrat cap extra, però no ens han portat esmorzar.

Dissabte 3 de gener de 2009: ecoturisme i multicinemes a la Huasteca

Hem dormit a Xilitla en un hotel força còmode. Ens despertem amb el cant dels ocells que amb l’albada omplen la plaça d’uns forts xiulets.

Ens encaminem cap el Sótano de las golondrinas. És la Huasteca més pura, per la carretera veiem tot de poblats de abanes de fusta i palla, se’n diuen palapas. Hi ha planters de flors, mandariners, plataners... Ens aturem en una parada a comprar fruita.

El sótano de las Golondrines es impactant. Diuen alguns que és el forat natural més gran del món i se’n diu així perquè uns ocells (semblants a les orenetes) hi fan els seus vols.
Hi ha gent que s´hi tirava amb parapent. Ara ho han prohibit degut al perill. Alguns hi baixen lligats però has d’haver demanat permís abans. És realment fantàstic degut a les seves dimensions: Uns 300 m. de diàmetre per uns 800 de fondària.
Mengem tacos de frijol, ous,... cuinats per una noia molt agradable que parla ténnek i te tres filles que l’ajuden. Tot és molt feréstec i autèntic. El contacte amb la natura d’aquesta gent és total, viuen aprofitant tots els recursos del seu entorn natural que és certament privilegiat.

Per la tarda anem a la cascada de Tamul. Uns guies se’ns ofereixen a portar-nos i ens demanen que els ajudem a remar. El vell es diu Ortino i el seu ajudant Ramiro (el bategem com Ramiro el Remero).
Ens fan posar unes armilles salvavides i pugem en una de les canoes de fusta.
L’espectacle és sorprenent, l’aigua del riu és abundant, les pedres de la ribera , la vegetació i de sobte la CASCADA amb aquestes dimensions: 105 m és l’alçada del salt i l’amplada és de més de 200 m. És impressionant. És un regal que ens ofereix la mare natura. També anem a una cova. Fosca i gran. Hi ha aigua. Ens diuen que la gent s’hi banya, però s’està fent fosc i per nosaltres no és el moment (caldrà tornar-hi). Hi ha sorra, l’Eloi hi cau i com que venim molls i xops de la remada queda com una croqueta, ben arrebossat.

Arribem a ciudad Valles a dormir, però abans passem per una sala multicines, on ens assabentem dels horaris i de les pel•lícules que fan. Si ens afanyem a buscar hotel i a instal•lar-nos-hi encara tindrem temps.
Correm, i sí que hi arribem: en Genís i l’Eloi van a veure Bolt, una bona estrena, i els altres anem junts a veure una excel·lent pel•lícula mexicana que es diu “Rudo y Cursi”. (MMM)

Divendres 2 de gener de 2009: de la Sierra a la Huasteca

Ens llevem a Jalpan i fem l'esmorzar en el mateix hotel. Esmorzem de maravella: sucs de fruites, chocomilk, fruita, hotcakes, tortilles amb frijoles, huevos revueltos...

Coincidim amb en Martín, l'antropòleg madrileny que vam conèixer a Xichú, i la seva família, que estan encantats amb retrobar-nos. Han escoltat durant tot el camí el CD Grapat de Ruda de Sol i Serena que els vam regalar. En Martín ha escrit un estudi sobre La Petenera, i s'ha interessat molt amb el que li hem explicat sobre versions en català com l'Amo de Son Carabassa, fandango des Migjorn i altres versions del País Valencià. La seva mare, l'Antonieta, és sociòloga i ens ha regalat el seu llibre "Rebeldes ilustradas", que va sobre les dones de la transició espanyola.

Després d'acomiadar-nos i veure per darrer cop l'església de la missió de Jalpan de Serra reprenem la nostra ruta que ens durà fins a Xilitla, porta de la Huasteca.
Abans, però visitem una altra de les missions juniperianes, la de Landa de Matamoros. Baixem a fer unes fotos; a la plaça de davant hi ha un pou. No hi ha gent, es respira molta energia i tranquil·litat.

Pel camí ens aturem al bosc de la zona del Madroño, intentant trobar els famosos fòssils, però el lloc on són no és ben bé aquest. En canvi fem una passejada pel bosc de clima temperat i gaudim de la vegetació de coniferes i caducifolis diferents dels europeus.

Més endavant comencem el descens a terres menys fredes i ens sorprèn el canvi de paisatge tant radical. Aquí tothom va en quad, fins i tot hi hem vist una iaia pagesa (deu ser la Quadsteca)??? Arribem a Xilitla que és la porta de la Huasteca. Tenim prou temps de buscar un hotel per allotjar-nos.

L'objectiu abans d'anar a dormir és veure les cabanes d'en James,
o "las Cabañas del Inglés", versió americana de les d'en Garrell d'Argelaguer. És certament diferent, però hi trobem algunes coincidències. Edward James era un aristòcrata anglès que va decidir un bon dia viure a la selva en un gran palau integrat a la natura i va contractar molts treballadors per fer les seves construccions. Al final van quedar inacabades: un indret conegut com Las Pozas, tot de cabanes al mig de la selva, aprofitant l'aigua del riu: els seus salts i gorgs (pozas). En James va construir ponts, parets, arcs, casetes, columnes, escales, plataformes... fent servir els arbres selvàtics i introduint aquestes contrucccions a la més frondosa vegetació. Ara és un lloc de visita i et fas una idea de la personalitat fantàstica, ideativa i creativa del seu autor: idea que tenia, idea que construia i així es feien realitat els seus somnis. (MMM-FTA)

Dijous 1 de gener de 2009: Sierra Gorda

Ens llevem d'hora per assistir al final de la festa, la topada s'ha mantingut viva tota la nit i ja està arribant a la seva fi. Els músics segueixen tocant, improvisant, agredint verbalment al seu contrincant fent serveir estructures de dècimes, contestant, provocant... i la gent ballant, seguint els diferents ritmes i escoltant les improvisacions.

Tot plegat una prova de la tradició musical i oral dels huapanguereos de la Sierra Gorda. Marxem de Xichú cansats però molt contents de la vivència.

Viatge a travès de la Sierra Gorda des de Xichú fins a Jalpan.
Paisatge insòlit, muntanyes i més muntanyes. Sense camins, ni edificacions ni gent. Anem per rutes molt poc transitades. Donem un cop de mà a uns viatgers que van amb una furgoneta amb la caixa de darrera tota plena de gent (potser eren 15) de totes les edats,(nens i avis) que s'havient quedat sense bateria a mig camí.

Arribem a Jalpan. Una petita població colonial que compta amb una església que forma part del recorregut de "las misiones". Aquesta va ser fundada pel frare mallorquí Juníper Serra. Visitem la missió: Es una esglèsia barroca pintada de color blanc i taronja, amb una plaça al davant amb molts arbres frondosos.
En aquesta mateixa plaça tobem allotjament en Hotel d'estil colonial, amb patis interiors ajardinats i florits, té piscina (però és "hivern" i està tancada). Tot és de fusta i de ceràmica, decorat amb molt de gust

Dimecres 31 de desembre de 2008: capdany a Xichú

De bon matí ens hem llevat per participar de ple en els actes de la festa.
Primer hem anat acompanyats de música i mojigangas fins al cementiri. Allí s'ha fet un recordatori d'homenatge als vells músics "que ya se nos adelantaron" amb dècimes i cant d'alabanzas a veus acompanyat amb instruments de huapango. Ha estat summament emotiu. De tornada l'Eloi ha carregat un dels gegantons.
Hem assistit a l'interessantíssim col·loqui sobre el paper de la dona creadora en la comunitat de Sierra Gorda, i en general al món. Hi han participat les cantants convidades i programades a la Trobada: Maria Inés Ochoa, Paty Chávez (huapanguera huasteca) Iraída Noriega (jazz) y Chabe Flores (Leones de la Sierra de Xichú).

Després hem anat al dinar organitzat per la comissió a l'hort de Don Benito Lara. Hem compartit amb la María Inés i la seva família, també amb el gran músic i vell amic Ramón Sánchez.
Amb uns músics jovenets de Michoacán hem fet tractes i hem adquirit un vell desig: una guitarra de golpe.
La vetllada promet i després del dinar anem a reposar per poder viure de ple l'acte principal de la festa: la topada. Abans, però, assistim al programa previ: la Chabe, parella del Guillermo Velázquez, aquest cop amb mariachis. I mentre seiem a sopar un pozole, el magnífic concert de la Iraída, del que destaquem una sorprenent versió de Help!
Per acabar escoltem música huasteca de la mà de Paty Chávez i Los Caporales.
Com que la nit serà llarga i ara hi ha una missa anem a dormir una altra estoneta més.

Ens llevem frescos com una rosa i anem a prendre un cafè boníssim d'una cooperativa de Veracruz (els nens també) i d'aquesta manera podem seguir la llarga topada entre els poetes Celso Mancilla i Pablo González que començarà a quarts d'una i acabarà cap a les 10 del matí amb una intervenció de cloenda a càrrec d'en Guillermo, desprès d'un empat entre els contendents.

Dimarts 30 de desembre de 2008: arribada a Xichú

Ens llevem,la Marta també es lleva amb nosaltres i ens prepara un bon esmorzar. Furgoneta i cap a Xichú, hi arribem abans de les 12 tal com havíem pactat amb la mestressa de l'hotel. Ens ensenyen l'habitació i està molt bé. Té dos llits grans i bany, a fora podem disposar també d'un espai perquè estan arreglant el jardí que toca al riu. Al carrer hi ha parades: artesanies, material divers, alimentació, llaminadures, sabates, cuir, ganivets, barrets.... hi ha molt d'ambient, la cosa promet, estan de festa, i de festa Major.

Participem a una ofrena als vells huapangueros i la festa estarà dedicada a la dona de la Sierra.
Anem a la plaça on participem a tallers d'artesanies i d'escacs. L'Alba fa un brodat i una nina, en Genís juga a escacs, en Joan parla amb un músic. Molts s'interessen per nosaltres doncs veuen que no som d'allà i que parlem diferent -català- però que els entenem. Quan ens pregunten d'on som els diem que de Barcelona, i si volem explicar més els comentem que de Catalunya, llavors diem que no és Espanya, que no ens sentim espanyols, però segons com costa explicar més coses ja que és detallar una mica massa el fet del sentiment nacional, fem el que podem...

A la tarda assistim a un concert d'una cantant mexicana que es diu María Inés Ochoa (filla D'Amparo Ochoa, que també era cantant). Canta molt bé, es lluitadora i feminista. Després actua Zafira però ja estem cansats i anem a l'hotel a dormir.

Dilluns 29 de desembre de 2008: amb la Marta a Querétaro

Marxem de León amb el cor encongit i plens d'emoció per les experiències que hem passat amb una gent tant excepcional. Ara el nostre destí és la bonica ciutat colonial de Querétaro. Costa una mica trobar casa de la Marta perquè es troba a l'altre cantó del centre, però ho aconseguim al final. Dinem plegats, hi ha companyia del fill, la seva amiga, la cuinera i també la Leticia i en Tonalli que s'han desplaçat fins a Querétaro per passar algun dia més amb nosaltres!

La gran Marta Garcia Renart no para, fa concerts, enregistra, compon, i fins i tot ens ha concertat una entrevista a la ràdio. Anem a l'estudi que hi ha a la Universidad de Querétaro. La conductora del programa, la soprano Laura Corvera, també és directora de la Escuela de Laudería de l'INBA a Querétaro.

Una persona molt preparada i sensible que ens fa parlar més de mitja hora de música, organologia, anècdotes de la vida, i el temps passa volant.Portem i fem sonar a l'estudi la guitarra clàssico-romàntica d'Abel García; i també el disc Grapat de Ruda de Sol i Serena.

Compartíem entrevista amb Edgar Wuotto i al final ens hem decidit per anar a veure la seva producció nadalenca. Ni l'entrevista ni la pastorela estaven planificades, ha estat un dia imprevist amb la companyia molt agradable de la nostra amiga músic. La Marta ens va convidar palomitas tot passejant pel centre històric.
la pastorela ens va encantar, vam tornar tot xino-xano i cap al llit! (el cotxe el teníem esperan a l'aparcament públic a 5 metres de casa de la Marta)

Diumenge 28 de desembre de 2008, Guanajuato i León

Ens llevem, esmorzem i ens despedim dels cosins. Posem el GPS i ens dirigim cap a Guanajuato. Tres hores de camí, peatges i fem benzina. Quan portem llargs km. de carretera arribem a la ciutat de Guanajuato i ens trobem envestits per tot de guies que ens volen ensenyar les mòmies. Ens sorpren la ciutat minera, totes les cases contrasten pels seus colors: verds, taronges, roses, liles, vermells, blaus, turqueses, grocs.
Tota la muntanya n'és plena, cada casa toca a una altra casa i sembla que s'hagin posat d'acord per no repetir els mateixos colors. És realment molt bonic. Dinem a un lloc que fan tacos al pastor. Fem tot un recorregut pels carrers de la ciutat: arbres, parades amb artesanies, el mercat, els músics, esglésies, teatres, museus....
Aquesta ciutat celebra cada any un festival cultural (el més important de l'América llatina) on fan activitats musicals, teatre, exposicions ... és el Cervantino.
El vespre anem a León on som acollits per uns compadres dels Navas: en Rafael, la Ofe i les seves filles Violeta i Dalia (els vem conèixer a la posada de casa dels Navas).
Ens passegen per Leon i ens expliquen un munt de coses de la ciutat. (MMM)

Dissabte 27 de desembre de 2008: Guadalajara i Tonalá

Dia tranquil. Visita amb la cosina Rossita al poble de Tonalá. Ruta d'artesanies. Fem compres. Dinem en un restaurant tipic on hi ha un munt de sols i llunes, amenitzat per un músic que canta i toca la guitarra. Els pares ballen un bolero romàntic. Tornem a casa cansats, pero amb prou gana perque la Maite ens prepari uns Hot cakes.

Divendres 26 de desembre 2008, Guadalajara i Zapopan

Avui és Sant Esteve, ens llevem a casa de la Maite i en Joan són molt acollidors i amables ens han rebut amb molta il:lusió. Ens porten a esmorzar i després en Joan ens acompanya al Centre de Guadalajara. Entrem a l'Hospicio Cabañas que hi ha una mostra de les pintures murals d'Orozco. Passegem per carrers de vianants i ha molt "ambientillo". L'Eloi aprofita que fa calor per dutxar-se en unes fonts que fan sortidors al mig del passeig. Anem a dinar amb la Maite, en Joan i l'Ale ens porten a un restaurant que es diu "Los Laureles" on mengem moltíssim. Aquests cosins són molt esplendids. Per la tarda anem a casa de la cosina Rossita que ens vol ensenyar el seu apartament. Viu en un pis molt a la seva mida no li falta de res. Molt ben decorat, ple de llibres i de quadres a les parets. Conserva la colecció de capsetes. Després al vespre ens acompanya a visitar el poble de Zapopan on hi ha una Basílica molt gran, plena de pelegrins i llums per tot arreu. Passegem per allà i entrem a sopar a un restaurant molt típic. A tot arreu les cadires i les taules són de pell de vaca!

Dijous 25 de desembre de 2008: Dinar de Nadal a l'Hort d'en Pepe

Aquí celebrem l'àpat de Nadal per partida doble; pràcticament els mateixos comensals que a la Nit passada, però de dia, al terreny que té el cosí Pepe. Hi ha hagut moments per jugar futbol, xou de Karaoke, rebatinga de regals, i els Panxitos hem contribuit cantant algunes cançons. El Rossinyol que vas a França provoca més d'una llagrimeta als cosins, i ens demanen i canten amb nosaltres Paraules d'amor.

Dimecres 24 de desembre: Nit de Nadal amb la família.

Hem anat amb en Joan a visitar el llac de Chapala i a dinar pel camí de tornada. La tarda l'hem dedicada a descansar, fer deures, jugar a la consola i contestar correu electrònic tranquil·lament a casa.
A la nit hem anat al sopar de nadal a on viu el cosí Pepe, i hi érem les famílies Tomassos i els Solanas. El pis d'en Pepe, impressionant (fa 6 mesos que hi viuen). L'edifici té un espai comunitari polivalent, que és on hem cel·lebrat el banquet, un sopar molt alegre i abundós, amb intercanvi de regals i també de menjar. Cada casa hi ha aportat un plat com ara bacallà, lechón, indiot rostit, etc.

Dimarts 23 de desembre de 2008: camí de Guadalajara

Després de l'ensurt de la descàrrega de bateria, cap a les 2 del matí marxem cap a Guadalajara. Hem d'aturar-nos un parell de vegades per dormir a les benzineres, i a mig camí, a l'alba, veiem una desviació cap a Los Azufres. El conductor decideix fer marrada i treure el nas perquè va bé de temps i pensa que pot ser un lloc interessant per veure sortir el sol.

El Panxito coneixia ja el lloc perquè de jove hi anava d'excursió amb la gent de l'Orfeó Català. Un bosc, meravella de la natura, lloc molt especial únic, ple de llacs d'aigues sulfuroses, cràters oberts a la superfie que fumaven, aigües fredes i calentes, colors blaus i verds, olors de sofre bullent, vapors d'aigua.... insólit i espectacular. Ara convertit amb una central geotèrmica dantesca i depriment. Com la mà de l'home destrueix fins a tal punt la natura?

Arribem a Guadalajara, on el Joan, la Maite i Alejandra ens esperen per portar-nos a dinar a un restaurant que és com una mena de hacienda. En Joan tria el menjar per nosaltres per tal de que després poguem opinar sobre el que més ens ha agradat per demanar-ne més. Però amb la seva tria ja en tenim ben bé prou, és totalment esplèndid. A la tarda, sobjretaula i descans a casa dels cosins.

Dilluns 22 de desembre de 2008: encara al DF!

Teníem la necessitat de passar més temps amb els Navas. La sensació era que ens quedava molt per fer amb aquests amics i no teníem cap pressa per marxar. Ens hem quedat a casa seva també el dilluns, amb molt d'encert ja que hem celebrat amb ells la posada i tots els preparatius des del matí.

Després d'esmorzar hem anat al mercat de la Colonia Portales, a comprar fruita i llaminadures i una piñata. Tornant del mercat hem passat per la taqueria on havíem sopat la nit anterior, i hem demanat per la màquina de retratar perduda, la qual ha sigut localitzada i recuperada a mitja tarda. Mentrestant hem preparat ponche, paquets de llaminadures, hem encarregat tamales i hem fet les maletes.

Amb els que hi érem (els de la casa, l'avi Mario, les cosines, nosaltres...) hem assajat una tonada que només en Fernando coneixia i que correspon a pedir posada, coneguda per tradició a la població de Purísima del Rincón, Guanajuato, d'on prové la família del Fernando. Els convidats que encara havíen d'arribar (més parents de la família de la Nayeli i amics de León Guanajuato) faríen l'altra tonada, la que correspon als que estan a dins de la casa.

Els convidats van anar arribant i llavors vam fer la letania pel carrer amunt hi avall. El Llorón feia els cants amb una veu privilegiada i un concepte totalment lliure de l'entonació; els altres feiem ora pro nobis sistemàticament, encara que no fos el respons correcte. Quan va ser el cant de pedir posada els de fora estàvem assajats, i armats de viola, violí i guitarra (molt bé, Joan!) fèiem un cert goig. Els de dins, en canvi...

La piñata va anar com tal era previst, la festa va anar fent, i quan tots els convidats van marxar nosaltres ens vam posar també en marxa: les maletes ja estaven fetes, era la una de la matinada i alguns nens ja dormien. Només restava pujar al cotxe, però ens el vam trobar sense bateria. Va tornar la germana de la Nayeli, la Itzel, que portava cables al cotxe, i amb les bateries carregades vam enfilar cap a Guadalajara per l'autopista ràpida.

Diumenge 21 de desembre de 2008: Xochimilco

Avui ha estat un dia memorable.
Les famílies Taibos, Navas i nosaltres, més la Leticia, hem anat a Xochimilco, carregats amb carn de barbacoa, refrescs, instruments...
Hem llogat una chalupa i hem disfrutat d'un passeig molt agradable. És com un itinerari per tot de canals que passen per jardins plens de flors i ocells. La Piyú ha suggerit un recorregut diferent i el remaire ha acceptat. Era un recorregut molt més tranquil, i hem anat fent la nostra: tocat diversos instruments, cantat diverses cançons: catalanes, mexicanes, dels beatles... Ens hem inventat una versió del yelow submarin: yelow chalupín, yelow xochimil.... Hem rigut molt. Hem menjat, begut , fet fotos... Quin matí més agradable!

A la tarda anem tota la colla a un parc a jugar a futbol: Barçapumas contra Mexicats.

Dissabte 20 de desembre del 2008: Nevado de Toluca

Ens llevem a Cuernavaca i anem cap al Nevado de Toluca on hem quedat amb els Navas amb cita prèvia (quin lloc d'anar a quedar, així són els mexicans i en especial aquesta família)
Estem tot el dematí per arribar-hi, però al final ens hi trobem: La Nayeli, El Fernando, L'Eratzin, la Yuyani i la Imayosba, També han vingut les cosines Tamara i Yoselin. El paisatge és d'allò més impressionant, no hi ha neu, però fa molt fred. Arribem al cràter: és preciós, quina inmensitat, quina grandesa, quin munt de pedres. I allà al mig els llacs: n'hi ha dos. Un de color turquesa i l'altre blau. L'Eratzin i les nenes mexicanes encara pugen més a munt. També en Francesc i en Genís. Estem a 4.8oo m. d'alçada, notem la falta d'O2. Però no deixa de sorprendre'ns la seva immensitat.
Quan baixem ens aturem a dinar a la carretera, és ben tard però ve de gust. Tornem a casa ben cansats, fem els llits i ens posem a dormir un "sueño reparador".

Divendres 19 de desembre del 2008, Xochicalco

Anem pel dematí a les zona arqueològica de Xochicalco, ens acompanyen la Rosa, en Tonalli i en Diego. En arribar al aparcament s'ens acosta un guia i ens ofereix els seus serveis. En Panxito els comenta als nens que hauran d'estar atents i acceptem la oferta. Ha estat un guia genial, molt ben preparat per la ruta. Ens ho ha explicat tot, les sales del Museu, el recorregut... Durant els anys 700 després de Crist va haver una cultura que va durar tres cents anys i va aconseguir fer una trobada amb diferents astrònoms per posar en comú els seus coneixements. Van acudir a l' encontre maies, mixtecs, gent del Tajín, de Teotihuacan, tolteques... i tot això queda reflectit amb les ofrenes que duien, i les escultures trobades, i les imatges de les diferents llengües que parlaven. També ens va explicar els rituals del joc de pilota, els guanyadors eren sacrificats com a ofrena als déus i això per ells era un honor. (Ara per nosaltres més que Honor ens sona com a Horror). Ens va explicar també el significat de Quetzalcoatl (serp emplomada) la simbologia. Terra i cel. Coneixement i pensament. També vam anar al l'Observatori, dins d'una cova que servia per observar el cel i el moviment de les estrelles.

Anem a dinar tota la colla, a un restaurant que té un llit elàstic. Els nens salten. Es molt divertit. Al vespre anem a tornar en Diego a casa del Chucho i l'Estela.

Aquest dia ha arribat a Cuernavaca la furgoneta que el nostre cosí Jordi ens envia amb gran gentilesa des de Guadalajara, i que serà el nostre mitjà de transport a partir sd'aquest moment. Gràcies, Jordi!!!

Dijous 18 de desembre del 2008, retrobada amb el Chucho i la Rosa

Pel matí en Chucho ens convida a casa seva per esmorzar. Té una casa molt gran, amb molts detalls que la fan bonica i agradable. Ens retrobem amb el seu fill Diego que desseguida congenien molt amb el Genís i l'Eloi. Ens ensenya la casa plena de mosaics que ha fet l'Estela. Després anem al taller de mosaics d'estil Venecià, on trobem a la Estela que ens fa de guia Allà hi treballa també el seu mestre. Trenta treballadors tallen vidre i el trien combinant formes i colors. Quedem impressionats de les belles obres d'art.

Anem a dinar a casa de la Rosa, que també viu Morelos, prop de Cuernavaca. Té una casa molt gran i amb un llamp de jardí que no te'l acabes. Conviu amb quatre gosses que estan ensinistrades. Ens fa un bon dinar mexicà. En Panx li encorda una huapanguera que feia molt que no tocava. Ella, feliç de la restauració. Els nens juguen a futbol tota la resta de la tarda.

Dimecres 17 de desembre de 2008: som a Cuernavaca

Hem arribat a casa la Letícia a Cuernavaca, ens esperaven amb al Tonalli amb impaciència. Tenen una casa molt maca i amb un jardí molt gran. La retrobada amb ells és molt emocionant.
Quan ens llevem al dematí no fem l'itinerari previst perquè estem cansats, tenim roba per rentar i deures per fer. L'Alícia (mare de la Letícia) també hi és i recordem els "vells temps" de la seva estança a Barcelona, carrer Leiva, quan fèiem massatges, ...

El matí passa molt ràpid i pel mig dia fem deures, angles, música... A la tarda, quan torna la Letícia del treball, anem a un centre comercial de Cuernavaca a comprar: Comprem unes bambes i uns pantalons pel Joan, uns pantalons també per l'Alba i una pilota pel Genís. Mentre esperem a la Rosa que torna de la "Cloaca" (així és com els alternatius anomenen a la ciutat de Mèxic degut a la seva contaminació) comprem també el nostre celular (mòbil) mexicà que ens anirà tant bé. (MMM)